Si algun dia voleu ser porters d'un equip de futbol, us podeu fixar en un dels millors del moment, Jurgen Sierens es diu el figura...
Els Llepafils al Restaurant Ospi de Sallent
L’OSPI és un lloc molt acollidor i ben aprofitat. Decoració moderna i elegant. Un dels restaurants on des del menjador pots veure la cuina (això m’agrada molt).
Pren el nom d’Ospi per culpa del seu gran cuiner l’OScar PIedra. L’Òscar és un paiu inquiet, amb moltes idees, simpàtic, que no “sovón” i la seva és una cuina molt cuidada, elegant, una cuina que cuida molt els petits detalls i que està sempre en constant evolució.
De les tres visites que ja he fet a l’OSPI, recordo tres o quatre plats sublims: els txipirons amb parmesà, el rap amb tinta de calamar, les sipionetes farcides l’albergínia. Però el més important de tot, és que tots els plats estan sempre a l’alçada d’un gran restaurant.
El primer dia que vam dinar a l’OSPI vaig sortir amb la mateixa sensació que la primera visita al CIGRÓ D’OR de Gelida. Al cap d’un any l'Oriol Llavina (cuiner del Cigró) revia el premi al millor cuiner català de l’any, estarà tant de sort l’Oscar??? A mí, m’agradaria... De fet, no deixen de ser grans restaurants que sí, que potser no tenen estrelles Michelins, potser perquè són locals més humils (en quan a inversió) però que fan feina, molta feina, i el que és més important, fan una gran feina.
iogurt especiat amb cogombre i caviar de truita
patata brava
ravioli de botifarra del perol amb rossinyols
un plat impressionant, sipiones de costa a la plantxa farcides d'albergínia fumada amb crema de porradell
en aquest punt jo, que ja estava emocionat, vaig començar a menjar abans de fer la foto. així només us puc mostrar una part d'aquest magret d'ànec amb salsa d'anís estrellat, ceps i gelea de llimona
fruites vermelles macerades amb taronja, mel i neu de moscatell
cilindres de xocolata farcits de xoco blanca
"xupito" d'herbes
després de l'àpat jo paso la responsabilitat llepafilera al xavi, a veure a quin lloc ens portarà...
Pren el nom d’Ospi per culpa del seu gran cuiner l’OScar PIedra. L’Òscar és un paiu inquiet, amb moltes idees, simpàtic, que no “sovón” i la seva és una cuina molt cuidada, elegant, una cuina que cuida molt els petits detalls i que està sempre en constant evolució.
De les tres visites que ja he fet a l’OSPI, recordo tres o quatre plats sublims: els txipirons amb parmesà, el rap amb tinta de calamar, les sipionetes farcides l’albergínia. Però el més important de tot, és que tots els plats estan sempre a l’alçada d’un gran restaurant.
El primer dia que vam dinar a l’OSPI vaig sortir amb la mateixa sensació que la primera visita al CIGRÓ D’OR de Gelida. Al cap d’un any l'Oriol Llavina (cuiner del Cigró) revia el premi al millor cuiner català de l’any, estarà tant de sort l’Oscar??? A mí, m’agradaria... De fet, no deixen de ser grans restaurants que sí, que potser no tenen estrelles Michelins, potser perquè són locals més humils (en quan a inversió) però que fan feina, molta feina, i el que és més important, fan una gran feina.
iogurt especiat amb cogombre i caviar de truita
patata brava
ravioli de botifarra del perol amb rossinyols
un plat impressionant, sipiones de costa a la plantxa farcides d'albergínia fumada amb crema de porradell
en aquest punt jo, que ja estava emocionat, vaig començar a menjar abans de fer la foto. així només us puc mostrar una part d'aquest magret d'ànec amb salsa d'anís estrellat, ceps i gelea de llimona
fruites vermelles macerades amb taronja, mel i neu de moscatell
cilindres de xocolata farcits de xoco blanca
"xupito" d'herbes
després de l'àpat jo paso la responsabilitat llepafilera al xavi, a veure a quin lloc ens portarà...vam regar el dinaret amb:
- una copa de cava oriol rosell
- vi blanc verdejo: baco, 2007 (d.o. toro)
- vi negre: bacasis, 2005 (d.o. pla del bages)
Estació, 4 • 08650 Sallent
93-820-64-98
El meu país és petit, però la nació és gran.
Aquest va ser El davantal de Jordi Basté del divendres 30 d’octubre a "El Món a RAC1".
Cal veure, gairebé com una obligació, el Mikimoto i els Afers Exteriors de TV3. És una obligació que tenim el país. És aire fresc, obrir la finestra, davant l’empastifada permanent que expliquem cada matí, del que ens està passant a Catalunya.
Per veure que el meu país és petit,però la nació és gran.
Que tenim una terra magnífica i una gent meravellosa, que Catalunya és de colors, i que el blanc i negre és d'una altra època i amb poca gent. Cal veure el Mikimoto als Afers Exteriors perquè és la imatge necessària per l’autoestima d’un país, per descobrir que tenim gent catalana emigrant, que viu a fora sense perdre el gust del seu origen.
Catalunya és l’Afers Exteriors, exemple de programa, exemple de comunicador, copiat per altres grans cadenes espanyoles.
El Mikimoto em va regar novament l’autoestima ahir després d’uns dies de depressió quadribarrada. Catalunya no son els Millet, els Montull i els que puguin venir, ni els blanquejadors ni els que posen negre, ni els lladres, ni els presumptes ni els corruptes. No ens equivoquem. El nostre país és el del doctor Baselga, dels doctors Gatell i Clotet, del doctor Valentí Fuster, de la cuina del Ferran Adià, dels germans Roca, de la Ruscalleda del Fermí Puig... Al meu país juga un Barça catalanista amb catalans i obert a tothom. A Catalunya tenim Sergi López, tenim en Tàpies, en Llach, en Serrat, en Carreres, Els Pets i en Guardiola. I tenim la sardana i els castellers, els trabucaires i la Patum. I la Cerdanya, el Tarragonès, l’Empordà,el Delta de l’Ebe, el Segrià, el Ripollès, el Pla de l’Estany, Osona, el Bages... A Catalunya tenim muntanya i tenim mar, aigua i neu i fins i tot tenim, una muntanya Santa amb una Verge negra. De gegants i de capgrossos, rumba i havaneres, I tenim mongetes amb que tapem les botifarres, i ens agrada l’olor de brassa i fem una cosa tan estranya com esclafar tomàquets damunt del pa i rascar. Al meu país es fa castanyada i fem que les criatures demà arrebossin amb pinyons el massapà com també els permetem un dia a l’any fer cagar un bastó anomenat tió -aviam si s’han portat bé.
I també tenim un Palau de la Música. I tant que el tenim!. El meu país és tant petit que és meravellós i no podem perdre aquesta idea, mai!. Tot i la pudor de podrit que no ens permet olorar el fems del camp que ens envolta.
El meu país ha de tirar endavant i hem de saber fer-ho, i a qui li correspongui ens ha de saber guiar. I haurem d'anar a votar.Sí, sí, sí, sí. S’ha d’anar a votar. No, amics, no: això no és Itàlia, això és Catalunya, la dels emprenedors que la volen tirar endavant, la dels pensadors, la dels científics, la dels artistes i de qui se la faci seva, siguin d'on siguin i vinguin d'on vinguin.
Catalunya se sent, Catalunya no es pateix; és massa meravellosa per castigar-la amb quatre xoriços. Ens l’hem de creure! Alcem el cap d'una punyetera vegada i qui vulgui pensar que estem morint com a país que se'n oblidi!
Ens n'hem de sortir. Som-hi d’una vegada!
Cal veure, gairebé com una obligació, el Mikimoto i els Afers Exteriors de TV3. És una obligació que tenim el país. És aire fresc, obrir la finestra, davant l’empastifada permanent que expliquem cada matí, del que ens està passant a Catalunya.
Per veure que el meu país és petit,però la nació és gran.
Que tenim una terra magnífica i una gent meravellosa, que Catalunya és de colors, i que el blanc i negre és d'una altra època i amb poca gent. Cal veure el Mikimoto als Afers Exteriors perquè és la imatge necessària per l’autoestima d’un país, per descobrir que tenim gent catalana emigrant, que viu a fora sense perdre el gust del seu origen.
Catalunya és l’Afers Exteriors, exemple de programa, exemple de comunicador, copiat per altres grans cadenes espanyoles.
El Mikimoto em va regar novament l’autoestima ahir després d’uns dies de depressió quadribarrada. Catalunya no son els Millet, els Montull i els que puguin venir, ni els blanquejadors ni els que posen negre, ni els lladres, ni els presumptes ni els corruptes. No ens equivoquem. El nostre país és el del doctor Baselga, dels doctors Gatell i Clotet, del doctor Valentí Fuster, de la cuina del Ferran Adià, dels germans Roca, de la Ruscalleda del Fermí Puig... Al meu país juga un Barça catalanista amb catalans i obert a tothom. A Catalunya tenim Sergi López, tenim en Tàpies, en Llach, en Serrat, en Carreres, Els Pets i en Guardiola. I tenim la sardana i els castellers, els trabucaires i la Patum. I la Cerdanya, el Tarragonès, l’Empordà,el Delta de l’Ebe, el Segrià, el Ripollès, el Pla de l’Estany, Osona, el Bages... A Catalunya tenim muntanya i tenim mar, aigua i neu i fins i tot tenim, una muntanya Santa amb una Verge negra. De gegants i de capgrossos, rumba i havaneres, I tenim mongetes amb que tapem les botifarres, i ens agrada l’olor de brassa i fem una cosa tan estranya com esclafar tomàquets damunt del pa i rascar. Al meu país es fa castanyada i fem que les criatures demà arrebossin amb pinyons el massapà com també els permetem un dia a l’any fer cagar un bastó anomenat tió -aviam si s’han portat bé.
I també tenim un Palau de la Música. I tant que el tenim!. El meu país és tant petit que és meravellós i no podem perdre aquesta idea, mai!. Tot i la pudor de podrit que no ens permet olorar el fems del camp que ens envolta.
El meu país ha de tirar endavant i hem de saber fer-ho, i a qui li correspongui ens ha de saber guiar. I haurem d'anar a votar.Sí, sí, sí, sí. S’ha d’anar a votar. No, amics, no: això no és Itàlia, això és Catalunya, la dels emprenedors que la volen tirar endavant, la dels pensadors, la dels científics, la dels artistes i de qui se la faci seva, siguin d'on siguin i vinguin d'on vinguin.
Catalunya se sent, Catalunya no es pateix; és massa meravellosa per castigar-la amb quatre xoriços. Ens l’hem de creure! Alcem el cap d'una punyetera vegada i qui vulgui pensar que estem morint com a país que se'n oblidi!
Ens n'hem de sortir. Som-hi d’una vegada!
Arriba Sant FAUST!!!
Del 25 al 29 de Novembre, els de la coll@nada organitzen la Festa d'Hivern a Igualada.
Per veure el programa d'actes podeu clicar sobre el cartell i veureu la imatge més gran.
http://www.lacollanada.cat/
Per veure el programa d'actes podeu clicar sobre el cartell i veureu la imatge més gran.
http://www.lacollanada.cat/
Les veus del Pamano
No sóc dels que mira cinema per la televisió. No m'agrada que constantment et tallin el fil, la màgia d'una història per col.locar-te publicitat constantment. Ahir però, vaig mirar "Les veus del Pamano" a TV3. No sé, havien creat tanta expectativa que vaig pensar que potser seria interessant veure-ho.
Després d'haver-la vist, crec que cal felicitar a "Les veus del Pamano". És una molt bona història, històrica, d'aquell tros d'història que costa tant d'explicar, o més ben dit, que costa tant que se'ns expliqui. Excel·lent interpretació amb un Francesc Orella sublim, això sí, em quedo amb el dubte del Roger Coma. Jo ahir, no me'l vaig acabar de creure, potser el fet d'haver-lo vist a una sèrie de registre tant diferent com "Porca misèria" hi va ajudar.Està molt ben feta, em va agradar molt els plànols rodats mentre el mestre pinta, jocs d'imatge amb miralls, el paisatge del Pirineu, això sí, mai s'abusa de cap element.
Jo només us puc dir que ja estic esperant aquest vespre per veure la segona part de la història.
Precisament ahir, i en referència al tema de l'ensenyament en Català a Catalunya el Rajoy deia a "El món a Rac1": "A mi el que hagi passat fa 40 anys m'és completament igual. [...] Jo tinc una trajectòria inequívocament democràtica. A mi, això de Franco, m'és absolutament igual."
Crec que és molt bo veure pel.lícules com "Les veus del Pamano". Que no ens passi com a en Rajoy, perquè es pot no saber, però el que no es pot fer és ignorar, perquè el que ignora, s'acaba convertint en un ignorant...
Aquí teniu altres opinions:
Jordi Badia: http://jordibadia.blogspot.com/2009/11/les-veus-del-pamano-segons-tv3.html
Sebastià Alzamora: http://paper.avui.cat/article/opinio/177877/cami/pamano.html
Després d'haver-la vist, crec que cal felicitar a "Les veus del Pamano". És una molt bona història, històrica, d'aquell tros d'història que costa tant d'explicar, o més ben dit, que costa tant que se'ns expliqui. Excel·lent interpretació amb un Francesc Orella sublim, això sí, em quedo amb el dubte del Roger Coma. Jo ahir, no me'l vaig acabar de creure, potser el fet d'haver-lo vist a una sèrie de registre tant diferent com "Porca misèria" hi va ajudar.Està molt ben feta, em va agradar molt els plànols rodats mentre el mestre pinta, jocs d'imatge amb miralls, el paisatge del Pirineu, això sí, mai s'abusa de cap element.
Jo només us puc dir que ja estic esperant aquest vespre per veure la segona part de la història.
Precisament ahir, i en referència al tema de l'ensenyament en Català a Catalunya el Rajoy deia a "El món a Rac1": "A mi el que hagi passat fa 40 anys m'és completament igual. [...] Jo tinc una trajectòria inequívocament democràtica. A mi, això de Franco, m'és absolutament igual."
Crec que és molt bo veure pel.lícules com "Les veus del Pamano". Que no ens passi com a en Rajoy, perquè es pot no saber, però el que no es pot fer és ignorar, perquè el que ignora, s'acaba convertint en un ignorant...
Aquí teniu altres opinions:
Jordi Badia: http://jordibadia.blogspot.com/2009/11/les-veus-del-pamano-segons-tv3.html
Sebastià Alzamora: http://paper.avui.cat/article/opinio/177877/cami/pamano.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Escrits
