Pep Guardiola, Català de l'any 2009.

Aquest post el vaig escriure el dia que van fer català de l'any al Pep Guardiola.
Com que hem guanyat la Lliga el torno a posar...

Diumenge el Pep Guardiola, entrenador del Barça, estava sancionat i mirava el partit des de la Llotja del Camp Nou. A la fila de davant, hi havia el mestre. En un moment donat, el mestre es va girar i va donar tot d'indicacions al deixeble o alumne avantatjat o digueu-li com vulgueu. Un minut genial que em va posar la pell de gallina o millor dit, la gallina de piel. Una escena que explica moltes coses, una imatge, que val més que mil paraules...
De cop em vaig traslladar a l'any 92, aquell any màgic per a tots. Jo, que estava fent el primer any de carrera, esperava quasi cada dijous al migdia per fer campana de sociologia (assignatura considerada popularment com “maria”) per creuar la Diagonal i assistir a l'entrenament d'aquell equip de somni. Per cert, cap problema, a final de curs notable en sociologia. Realment era “la maria” de la carrera.
En aquells entrenaments es podien veure posats en pràctica els dos principals manaments de la Llei de'n Johan. Primer, quan tens la pilota, has de ser capaç de passar-la correctament i segon, quan et passen la pilota has de tenir la capacitat de controlar-la. Si no la controles, tampoc no la pots passar.
Aquella, era la Lògica Cruyffiana basada en el més comú de tots els sentits, que fa que les coses simples es converteixin en art pur. Si voleu, crec que tot plegat es pot resumir en la ja famosa “si tu tens la pilota, l'altre no la té”.
Aquells eren uns entrenaments molt divertits, recordo que la premsa del moment no acabava d'entendre res. Partits en camps reduïts, partits on només es podia tocar la pilota màxim dues vegades, rondos variats... Veure-ho era un gaudir impressionant, no es feia cap exercici sense pilota, tot era velocitat d'execució, tècnica, plàstica pura, i així es definia un estil diferent de joc, un estil únic, un estil que començava pel primer equip i que seguien tots els equips del futbol base. Un estil que neix per aquelles èpoques i que per sort, encara dura ara.
Jo, que em considero futboleru, moltes vegades em pregunto si el que m'agrada és el futbol o si el que realment m'agrada és veure jugar el Barça. L'estil Barça és el que aposta pel bon joc, i és que qui juga bé és qui acostuma a guanyar. Es pot perdre, però l'estil no es perd.
El bon tracte a la pilota, el rebuig al “patadón”, la feina ben feta. Per què no aplicar-ho a les nostres activitats quotidianes, a les nostres feines? Un estil que ens va portar un autèntic canvi de mentalitat, bon fer però amb alegria i positivisme. Crec que molts “nens grans” com jo som fills, som hereus d'aquest fer, d'aquesta filosofia. Intentar guanyar però passant-m'ho bé, posar il·lusió a tot, orgull, sentir els colors. Qui no recorda el famós “Sortiu i disfruteu”...
No sé exactament quin dia de l'any 1991 vaig anar a veure un Barça-Cadiz al Camp Nou. Un partit que es deuria guanyar per 2 o 3 a 0 i que no hauria d'haver passat a la història si no fos perquè suposava el debut d'un jove anomenat Josep Guardiola al primer equip del Barça.
No cal que us digui qui és avui el Josep o més ben dit, el Pep Guardiola...
Crec que el Pep és estil, és més estil. El Pep, a tota aquesta filosofia hi ha sumat treball, molt treball en un món on molts no en tenen gaires ganes, la famosa persistència, i el que és més important, serietat, elegància, educació i respecte al contrari. Vaja que aquest jove, que jo vaig tenir la sort de veure´l debutar, avui és el Català de l'any 2009.

Ah, per cert, em deixava una coseta, tenir la pilota no és suficient: cal saber què fer-ne...