Acabat d'arribar...

Aquests dies he tingut el bloc un pél oblidat ja que he fet un petit viatge de 4 dies per Edinburgh, una ciutat guapíssima.
Ja us en faré la crònica pertinent, de moment us deixo aquesta foto on estic a costat de l'estatua d'Adam Smith, moment en que vaig poder recordar la meva època de mal estudiant d'economia...
Tot just arribar, he vist aquest article del Carles Maria Balsells a l'Anoia Diari que m'ha agradat molt (http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/1064/retalleu-retalleu-pero-on-son-els-responsables).
Retalleu, retalleu, però on són els responsables?
Mireu-los, tots reunits, sempre reunits, somrients, feliços, el país és als seus peus. Avui prenen mesures. Mesures anticrisis, diuen. Ara, correm-hi tots! El país és una destrossa, una ferralla, un pou de desànim.

Ells estan reunits i la taula rodona permet que es vegin les cares i com en un joc de nens, a veure qui la diu més grossa. Retallem salaris, sí, sí, aplaudeixen. Congelem pensions, això, això, coregen tots alhora. Apugem impostos, i tant, assenteixen, i algú aixeca la veu i diu, i depressa! abans no sigui massa tard i no els puguin pagar. I l’impost de successions?, el peatge de la mort?, aquest robatori és segur, ressucitem-lo i riuen. Ei, ei, —la taula esta esvalotada—, i els rics, la nostra ineptitud la poden pagar el rics, que paguin els rics, criden tots. Només els rics una mica rics. Els grans rics, les gran fortunes, les empreses que acumulen beneficis a l’ombra del poder, aquests no, no els toquem gaire, xiuxiuegen amb complicitat. Estan governant. Tots somrients, tots feliços, tots contents. Les mesures són en marxa. Gran dia.

El país, però, cau a cada hora una mica més avall. Que tanquin fàbriques, una darrera l’altra, que pleguin comerços asfixiats, que els autònoms es donin de baixa perquè no poden resistir més, que pugi de manera paorosa l’atur tot i el maquillatge, quina importància té? Estan reunits i en estat d’èxtasi. Han pres mesures. La transformació de la societat és un fet. Avança de manera progressista cap a un empobriment general.

La vella faula torna. Les formigues pagaran els plats trencats de les cigales. Aquell que ha treballat i ha estalviat haurà d’ajudar el gandul. La mala gestió té sempre solucions demagògiques. Han gastat el que tenien i el que no tenien en nom del progrés. L’estalvi era malvist. Els deures no existien. Només el drets, tots els drets. I l’endeutament galopant ha estat i és la bíblia encara per a alguns amb responsabilitats de dirigir un país. Ara, prenen mesures i la taula no tremola.

Ningú dels reunits tremola. De lladres, mentiders i pocavergonyes no en parlen. Tampoc de la corrupció que ho han envaït tot. Però, que ningú no pateixi. Mireu-los com somriuen prenent decisions. Del desastre, no en parlen. Del desastre ningú se’n sent responsable. Es veu que no hi ha responsables.