És Guardiola el nou Carod?

Article de l'Iu Forn al "Diari Ara", 07/12/2010.

Quan la Brunete cavernaria va dirigir la seva gran ofensiva contra Carod Rovira, l’exvicepresident estava pagant per uns (greus) errors que van donar-los arguments, sí, però, sobretot, pagava la quota d’haver-se convertit en un símbol perfectament identificable a qui disparar mediàticament. Madrit (no ciutat sinó concepte) va adoptar-lo com a mostra de fins a quin punt n’eren de dolents els nacionalistes no espanyols, com a símbol d’un enemig a qui s’atacava tant per compactar l’espanyolisme més ranci com per fabricar-se un relat patriòtic: “ho veuen, ell l’encarnació del mal, del dimoni”. Carod va ser durant temps el que abans havia estat Arzalluz, un ninot contra el que tot s’hi valia.

Carod està ara (en)retirat (a l’espera estem de saber si torna o no) i la Brunete necessita carn fresca, un nou dolent. I em temo que ja l’ha trobat, al menys (de moment) la Brunete esportiva. Aquesta escuma que treuen per la boca cada cop que parlen d’en Pep Guardiola podria indicar que ell és l’elegit. Però amb un afegitó que el fa encara més apetitós: el Pep és un guanyador que derrota amb elegància, amb intel·ligència i per allà on passa crea complicitats. I això, pels de la boina encastada, encara el transforma en més odiós. La tàctica és l’habitual: convertir l’anècdota en categoria a base d’exageracions que provocarien hilaritat en una societat madura. Però com que hi ha molta gent necessitada de creure-se-les, acaben comprant-les.

El terrible és que qui podria no caure en la farsa intel·lectual permanent i en l’insult a la intel·ligència, no té opció. Allà només llegeixen, miren o escolten els mitjans d’allà i ignoren absolutament el que diem aquí. Per tant allà només reben un missatge, repetit fins l’arcada. Aquí, en canvi, ens mirem els mitjans d’aquí i els d’allà. Sap que vol dir això? Efectivament, que la guerra és (i sempre serà) desigual.

Solucions? Sí, ja ho se, ignorar-los i anar a la nostra, però… i poso l’exemple del partit de dissabte: la Federació no suporta les pressions de la caverna i ens deixa amb el cul a l’aire (amb l’inestimable suport de la directiva del Barça, protagonistes principals de “Missing, desapareguts”). Què fotem llavors? Callem i deixem que continuïn manipulant i mentint o ensenyem les urpes, sabent que allà es quedaran amb el que els interessi i ho transformaran al seu gust? No se, jo dedicaré el que queda de pont a pensar-hi.