Un país nou

Article de l'Antoni Dalmau i Ribalta a l'"Anoia Diari", 10/01/2010.
Cal dir que l'Antoni ha estat regidor, president de la Diputació de Barcelona i vicepresident del Parlament pel PSC. Actualment la seva vida està dedicada al món cultural.

Per desesperació dels defensors a ultrança del model dels Estats decimonònics, el mapa del món es belluga. Passada la convulsió de la caiguda de la Unió Soviètica i de la guerra dels Balcans, que va desembocar en un canvi impressionant de fronteres, continuen sortint a la superfície pobles i nacions que volen un Estat propi, que promouen declaracions d’independència. Així va sorgir Kosovo, per exemple, sense que meresqués el reconeixement del govern espanyol, terroritzat per tot el que siguin alteracions de les fronteres conegudes. Però el procés continua i no sols en les vells Estats europeus, sinó també a l’Àfrica, sacsejada per una dinàmica activíssima d’aspiracions d’independència.

Un exemple d’actualitat: vet aquí que està a punt de néixer un país nou, del qual no podíem ni tan sols suposar l’existència. En diuen Sudan del Sud i té per capital la ciutat de Juba. Hi viuen uns vuit milions d’habitants. Ara mateix ha començat una consulta general que durarà una colla de dies i que, segons tots els pronòstics, acabarà amb una victòria aclaparadora dels partidaris de separar-se del Sudan del Nord. D’aquesta manera, es posarà una cloenda històrica a una guerra civil entre el nord i el sud que fa pocs anys va causar dos milions de morts i quatre milions de desplaçats. Diguem també que el procés d’independència compta amb el suport de totes les grans potències, interessades en els pous de petroli que abunden a la zona...

Que el mapa de l’Àfrica i del món es bellugui no hauria d’escandalitzar ningú. Al cap i la fi, la divisió d’Estats que ens ha arribat fins al tercer mil·lenni és completament artificial, basada en conflictes armats, interessos econòmics i traçats arbitraris pactats en despatxos situats a vegades a milers de quilòmetres de les zones afectades. De fet, hauríem d’acostumar-nos a la normalitat de dos processos que poden caminar perfectament de manera paral·lela: el que fa que molts Estats cedeixin sobirania en benefici d’organismes i polítiques comunes (per exemple, la Unió Europea) i el que provoca que alguns Estats es divideixin. Res que hagi d’escandalitzar ningú si, per damunt de tot, es compleix un principi democràtic que és realment irrenunciable: la voluntat dels ciutadans lliurement expressada a les urnes...