El Dilluns a la nit, en un concert al Palau de la Música, la Dharma va penjar els instruments en el que ells han anomenat una aturada indefinida. Jo no podia deixar acabar la setmana sense fer-ne menció, i és que la seva música, el seu so, ha estat moltes vegades simfonia i sintonia de la meva vida. Quantes vegades hauré anat a un concert de la Dharma, quantes vegades hauré escoltat la Presó del Rei de França, quantes...? Recordo que el meu primer concert va ser una Dharma a la Plaça d'Igualada. Crec que no es pot entendre la música que es fa actualment al País sense ells, dons ells van ser els que van obrir camí amb el seu so, l'autèntic so Dharma. De fet, crec que si mai aquest País és, ells en tindran la seva part de mèrit.
Aquesta setmana han deixat els escenaris i potser no és mala idea. En el seu moment, el Lluís Llach ja va fer una retirada similar. Potser millor deixar-ho quan encara tenen força i energia, bé, de fet al Joan sempre n'hi sobrarà...
Us deixo "Catalluna", una de les cançons que més m'agraden i faig el meu modest prec: DHARMA, QUE NO ES PERDI AQUEST SO...
2 comentaris:
Des que l'Albert me'ls va fer conèixer els vaig seguir i també considero que em van marcar molt. Però la mort de l'Esteve va pesar... Res, que no es perdi aquest so!!! Força Dharma!!!
per cert veí, moltes gràcies per l'aportació, i quan ens veiem identificat...
i que no es perdi aquest so!!!
Publica un comentari a l'entrada