Estem en crisi. Ho diuen els mitjans. Ho diuen els economistes. Ho diuen els governants. Ho diuen els banquers. Ho diu el carrer. Ho diu el botiguer de la cantonada. Ho dic jo... I no pas perquè tothom ho digui, sinó perquè en pateixo directament les conseqüències. M’agradaria, però, fer un exercici d’imaginació. Posem per cas que aconseguíssim fer ressuscitar una persona que va viure crisis anteriors, històriques. Vull dir crisis estructurals, profundes, com diuen que ho és la nostra. Quines impressions tindria aquesta persona en veure la nostra realitat? Observaria coses aparentment contradictòries, que francament no concorden massa amb el concepte de crisi. Veuria que hi ha botigues que continuen estant plenes. Que molta gent no deixa d’omplir els estadis per anar a veure un partit de futbol o un concert. Que moltes persones continuen viatjant per vacances. Que es continuen venent ordinadors i telèfons mòbils cada cop més sofisticats. Que moltes botigues no han renunciat a seguir venent delicatessen. Que quan arriben les festes nadalenques es continua tirant la casa per la finestra. Que el turisme –a diferència del que passava abans- no és un luxe limitat als rics. Que moltes famílies humils no han volgut estar-se de tenir una segona residència. I que és normal que moltes famílies tinguin més d’un cotxe. Veuria, en definitiva, que el consum continua estant en uns nivells difícils d’imaginar fa cinquanta anys i que ara tenim unes “necessitats” que abans no teníem.
Segurament aquesta persona es preguntaria on està la crisi en qüestió. I arribaria a la conclusió que és millor aquesta crisi que no pas anteriors períodes de benestar, de manera que 'si això és guerra, que no vingui la pau'. Amb tot això no pretenc pas minimitzar el patiment de moltes persones. No vull qüestionar la gravetat de la crisi. Només pretenc aportar una mica de perspectiva. Si, com diuen els entesos, estem en una crisi profunda i estructural, crec que hi ha una conclusió evident: la nostra societat està fent servir uns amortidors –fruit d’un cert progrés col•lectiu- que fins ara han permès minvar-ne l’impacte. La pregunta és què passarà quan acabem aquests cartutxos, ja que, segons sembla, el més calent és a l’aigüera. Pregunto: vol dir això que la caiguda serà de més amunt i, per tant, més dolorosa?
Segurament aquesta persona es preguntaria on està la crisi en qüestió. I arribaria a la conclusió que és millor aquesta crisi que no pas anteriors períodes de benestar, de manera que 'si això és guerra, que no vingui la pau'. Amb tot això no pretenc pas minimitzar el patiment de moltes persones. No vull qüestionar la gravetat de la crisi. Només pretenc aportar una mica de perspectiva. Si, com diuen els entesos, estem en una crisi profunda i estructural, crec que hi ha una conclusió evident: la nostra societat està fent servir uns amortidors –fruit d’un cert progrés col•lectiu- que fins ara han permès minvar-ne l’impacte. La pregunta és què passarà quan acabem aquests cartutxos, ja que, segons sembla, el més calent és a l’aigüera. Pregunto: vol dir això que la caiguda serà de més amunt i, per tant, més dolorosa?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada