En aquests temps de crisi, vivim moments de grans discursos, moments de maratons i de solidaritat. Jo, que no sóc model de res, m'emprenyo quan veig certes actituds. Penso que no calen tants grans projectes si quan surto de casa segueixo veient els carrers del centre guarros (els papers no cauen sols a terra...) i pixats, plens de xiclets clavats a terra i si mai hi ha plantes a l'alçada de la bèstia humana, aquestes no tarden més d'una o dues setmanes en ser arrencades. Crec que no cal anar tant enllà si no som capaços de complir uns mínims que carai, són molt mínims i només depenen de nosaltres. Vaja, que si tenim uns carrers de merda, penso que som un País de merda.
Últimament, la gent s'ha acostumat a deixar el cotxe on li surt dels pebrots. Tant els fa estacionar davant d'un gual permanent, tant els fa fer-ho damunt d'un pas de vianants o damunt de rampes que permeten el pas de persones amb mobilitat reduïda i el més greu és que no només ho fa la gent normal del carrer, moltes vegades es poden veure cotxes dels Mossos que sense cap urgència estacionen on els rota.
"El que és es colmo", es va produir Dimecres a les 8 de la tarda. Un cotxe entra al mig de la Plaça de l'Ajuntament d'Igualada que és una zona exclusiva per vianants on només poden entrar veins i cotxes que permet el mateix Ajuntament per realitzar les tasques que pertoquin. En fi, que el cotxe entra, aparca a costat d'una terrassa, baixen els dos ocupants del vehicle coneguts per tothom per fer un tranquil geladet. Us imagineu que tots féssim el mateix? Per quins setze ous hi ha gent que a l'any 2012 té els sants pebrots de fer els que els hi ve de gust quan i on vol sense que ningú els digui res? Per què aquests individus gaudeixen de privilegis eterns? On és la consciència interna de cadascú? I on és la consciència de tots aquests que ho permeten tot?
En fi, potser algú ho havia de dir...
6 comentaris:
Molt bé PAU! Però si a més de que "algú ho ha de dir", també s'hi afegeix noms alguna foto -tu que acostumes a anar amb la càmera per tot arreu-, l'efecte és millor. Sembla que, a vegades, qui hi surt retratat o amb el nom escrit, canvia d'hàbits... (tu, ja m'entens,oi?)
ja sé Joel, tens raó. Falten noms i cognoms, però a vegades és millor callar i no prendre mal. També et diré que el nom el sap tothom...
Gràcies per l'aportació.
Pau, m'agrada el teu article, però en el teu comentari dius precisament el que fa tothom i el que tu critiques.
Xavi, tots els meus respectes a un comentari del Xavi Hernàndez...
Si us plau, no t'agafis algun dels meus escrits com si jo fós articulista professional. M'agrada escriure i de tant en tant em deixo anar però arribo on arribo, jajajajajaaaa. Suposo que el que em comentes és culpa meva. De fet, el que volia en aquest escrit era criticar una actitud concreta i m'en he anat de la bola...
Moooooltes gràcies pel comentari i per seguir el blog
Molt bé, Pau. Penso com tu. Jo, segurament tampoc penjaria cap foto dels "habituals" però, em permeto suggerir una altra cosa: Si som molts, uns quants, els que pensem que sempre són els mateixos que es creuen amb més drets que els demés, perquè no els fem la gran xiulada quan actuïn de manera incívica. Estic segur que una xiulada col•lectiva, davant de tothom, al mig de la plaça, els faria repensar-s'ho. Potser. O potser no.
De totes maneres m'ha agradat el teu post
mooooltes gràcies, Ricard pel comentari. Hi estic totalment d'acord i el complemento una mica. Si comencem tots a emprenyar i fer-nos pesats a els que han de parar els peus a certa gent, potser algun dia ens en sortim...
Publica un comentari a l'entrada