Faltava molt poc per entrar a Guimerà, quasi no es veia res i calia estar concentrat tot conduint. De sobte i molt tímides elles, van aparèixer com del no res una espècie de runes. Vam parar com vam poder ja que calia prendre alguna imatge. Arribats al poble vam preguntar què coi eren aquestes runes i ens van dir que corresponen al Monestir de Santa Maria de Vallsanta i la veritat, és un paratge molt xulo.
La densa boira, donava un toc agre al dia, un toc semblant a la monotonia d'alguna cançó de desamor del Roy Orbison que només es trenca per una petita però genial pujada de to. Les puntes de les branques i les fulles acumulaven petites gotes d'aigua com si estiguessin...
...plorant. Crying...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada