Una setmana per Euskal Herria...

Bastant puntuals marxem d'Igualada a les 05.15 h del dilluns 19/07/09. El preu total del peatges 29,23 €. Just abans d'arribar pensem que podíem fer una primera visita al museu del Chillida (Chillida Leku). Així que arribem a Hernani a les 10.15 h i desprès de donar una volta pel centre del poble ens disposem a visitar el museu.

El que més m'entusiasma del Chillida Leku és que la natura,les escultures, un immens jardí així com també un bonic caserío del segle XVI conviuen harmònicament formant un tot.

Com faig moltes vegades surto per Zarautz i així fem una mica de la bonica carretera de la costa. Estem escoltant els Manel i just quan sona “El mar” apareixem davant la majestuosa platja de Zarautz, moment màgic...

Per començar bé la ruta toca fer el primer txuletón a Lastur acompanyat dels seus amics sopa de peix i natillas.

Desprès d'una merescuda migdiada visitem Mutriku, un poble amb varies cases o palaus molt antics, alguns del segle XVII, XVIII.

Més tard passem per Ondarroa on sopem uns pinxos, jo en destacaria un de vieira del Bar Cantábrico.

Comencem Dimarts amb una tipica i obligada visita a Donosti. Caminada per la Contxa, voltants de la catedral de San Telmo i cafè a la plaça Gipuzkoa.

Dinem un menú al restaurant Amai Mari al casc antic, a destacar el plat de xipirons en tinta negra.

Més tard ho arrodonim amb un cafetó a la Plaça Constitución visita pel casc antic, a mi m'encanta el Nagusia Kalea (carrer Major) i port de pescadors on em compro una samarreta de “Euskal Herria”.
Durant el cafè els de la taula de costat comenten que a la tarda entrarà Galerna, així que puntualment a partir de mitja tarda el citat vent apareix amb força contrastant amb la calor que ha fet durant tot el dia.

Finalment faltava la típica visita final al Peine on com sempre faig les fotos de sempre que com sempre no queden mai bé...

Tornem a Mutriku a ritme de Mishima, “Qui n'ha begut”, quina gran cançó...
Sopar a la Kofradi, jo amanida i bonito amb salsa de tomàquet i cap a veure la Tamborrada on es pot veure mig poble com toca el tambor. Al final es tanquen els llums de la plaça i tothom canta una la cançó de cada any que sembla un himne del poble...

Dimecres. Visita per la costa bizkaina.
Comencem per Elantxobe, un petit i curiós port enclotat. Ens obliguen a fer un quilòmetre a peu ja que és el dia de las Madalenas, dia de festa al poble. Al baixar no hi ha problema després ja canvia la cosa...

La festa és molt simple. Tot de vaixells i barques van entrant a port carregats de gent quasi tothom vestit amb samarreta blava i després a terra es dediquen a menjar, beure i riure...

Es veu que la cosa ve de lluny, antigament els de Bermeo i els de Mundaka es disputaven l'illot de Ízaro i va arbitrar en el combat un jutge de Elantxobe. Els tres pobles van a Ízaro i han de tirar una teula a l'illa.... No vaig investigar gaire i no us puc explicar més...

Dins la comitiva em va passa per davant el Juan José Ibarretxe. Deixem el poble a ritme del Fermín Muguruza i cap a Gernika a veure el famós arbre. Arribem més tard de les 14.00 h i ho hem d'observar des de fora. En el fons la visita ens va molt bé per fer un més que correcte menú de 10€ que ens serveix per dinar.

Mentre mengem veiem com uns operaris que mentre treballen estant rebent curioses ordres...

Aprofitant que el Toni el coneix, anem a fer el cafè a casa del gran Kepa Junkera. Jo, que el Kepa m'agrada molt gaudeixo molt del moment ja que el paio és molt senzill i ens ensenya tota la casa que té plena de acordions molt antics. Tot està ple de records dels seus discos i dels seus amics. Parlem de tot, i quan dic de tot és de tot...
El titular que ens deixa el Kepa és una frase que repeteix constantment, “hem de donar valor a les petites coses...”

Després anem a la Torre Madariaga al poble de Busturia que és el centre de biodiversitat d'Euskadi i on a part de veure una curiosa exposició sobre camuflatge animal podem observar una gran vista de la Ría de Mundaka.

Acabem el dia tornant a disfrutar de les festes de las Madalenas.

Primer a Bermeo...

I després a Mundaka.

Cal dir que aquesta gent no necessita de grans històries per passar-ho bé. Tothom participa i si s'ha de cantar es canta i si s'ha de ballar es balla...

Dijous. Objectiu Bilbao.

Marxem de Mutriku al ritme tranquil del Benito Lertxudi. Arribem al migdia a Bilbao amb la intenció de visitar el museu. Comencem però pel Casco Antiguo i ja no ens movem d'aquí... Només arribar fem un txacolí davant la Satiago Katedrala i després seguim fins a la Plaza Nueva. Aquí és on dinem uns pintxos a Casa Victor Montes un bar antic molt guapo i al Cafe Bilbao on també aprofitem per fer algun patxaran a la terrassa.

A Casa Montes puc veure qui és un autèntic “León de San Mamés”...

En fi, que la visita al Guggenheim la deixem per l'any que vinent, que des de fora ja és prou bonic i que cap a Mutriku falta gent...
Sopar al Zelaieta del Valle de Olatz (gambes, bonito con salsa de tomate i bacalaoa la vizcaina). Molt bé com sempre...

Al poble segueixen les festes. Presenciem un horrorós karaoke per la canalla i un molt animat concert de rock a la plaça on hi tenen les barraques els més radicals, la veritat és que l'ambient és de collons ...

Fa molts anys que vinc a Euskadi i reflexionant durant el concert veig que la situació segueix com sempre...

Quin sentit té per un poble tants presos polítics? Quin any podrem gaudir d'aquest ambient tan fantàstic sense les pancartes d'aquesta història? Per què s'ignora el suport social i en el fons la massa social que representa en tant per cent, si voleu, aquesta gent a Euskadi? Us podeu imaginar què passa pel cap d'aquest jovent que s'involucra en aquesta causa? Jo,la veritat és que no ho puc entendre. De joves, i després no tant joves, tots tenim les nostres expectatives a la vida, tots ens anem imaginant què volem ser quan siguem grans... però quan penses amb aquesta gent t'imagines que en el fons qui es posa en aquest tema sap que tard o d'hora anirà a la garjola, no trobeu que això és molt bestia? I per l'altra banda i aquesta és la més greu, com poden resistir la gent amenaçada? Penseu en els que saben que poden ser objecte de ser disparats en qualsevol moment... I els que reben la carta de l'impost revolucionari a casa? Què han de fer, emigrar? Us podeu arribar a imaginar com pot ser per qualsevol persona normal, al segle XXI emigrar per un tema com aquest? deixar la teva terra, la teva gent, les teves expectatives, la teva casa per tornar d'aquí a un any, dos, quan es solucioni el tema...

Tot porta a una situació a Euskadi on una ETA cada cop més debilitada crec que segueix fent por ja que ara mateix, ha de demostrar sempre alguna cosa en el moment que li sigui possible. (Això que vaig pensar la nit del dijous 23/07 tristament s'ha complert aquesta setmana amb dos asquerosos atemptats més)

Quan voltes pels pobles, veus com la massa que està amb ells segueix sent la de sempre. No sé, després de 15 anys per Euskadi vas pel carrer i si no fos per les pancartes no notaries res, però jo veig la situació més enquistada que mai, potser perquè passen els anys i tot segueix igual, i cada any, cada dia que passa les posicions d'uns i altres es fan més dures i això dificulta cada dia més una solució. Pels radicals, o estàs amb ells o no estàs, per aquesta gent els del PNV són traïdors, són fatxes. Però és que també ho són els d'ARALAR perquè van en contra de la violència.

No negaré que moltes de les mesures que es prenen des de Madrid poden ser del tot errònies, però coi, no hi ha cap voluntat per avançar ni que sigui un xic, una miqueta?Molts s'emmirallen amb la gent basca, i a mi, si voleu que us digui, la situació d'aquesta gent (els del bàndol no violent, només faltaria, i els del violent en el fons també) cada cop em fa més pena.

Tot i això Euskadi és i seguirà sent meravellosa...

Divendres. A Mutriku és el dia de les Kuadrilles, així que cada colla es posa la seva samarreta i passa el dia de festa...

Nosaltres hem decretat dia de pati i d'aquesta manera no ens veurem fins a l'hora de dinar. Jo m'arribo a la plaça on les kuadrilles juguen al “futbol con toro”. Res, que es col·loquen quatre balles a la plaça es posen dues porteries i s'agafa una petita vaquilla que va voltant pel mig, i au a jugar a futbol.

Aquests bascos estan molt folls...

Diuen que vagis on vagis sempre trobes bona gent a tot arreu, i Mutriku no és cap excepció...

Tinc temps per veure una txaranga que va tocant pel poble.

Aquest és el carrer que s'ha de pujar cada cop que des del port vols anar a dalt el poble, qui diu que a les meves excursions no es fa esport?

Clar, després de tant sofriment toca anar a dinar i avui el lloc escollit és al Kalbario un dels restaurants clàssics de les nostres excursions a Euskadi. El menú no varia molt dels últims cops... Pernilet, fritos, amanida i un plat de rap impressionant...

Després de la merescuda migdiada que es mereix el plat de rap toca Sokomuturra, un altre clàssic del bascos.

Deixen corre una vaquilla pel poble, i jo, com cada any com un tontet tirant fotos...

Un cop acabada la sokomuturra fan una mica d'exhibició d'esports rurals bascos.

Sembla mentida però no toquem cotxe fins al vespre. Ens dirigim a Donosti a veure el festival de Jazz. Primer però cal sopar uns quants pintxos pel centre i fer un cafetó a la plaça Constitución.
Donosti ens rep amb una espectacular posta de sol. L'ambient al carrer és una passada i el concert dels Facto Delafé y las flores azules també. Vaja, nit rodona...

Dissabte. A Mutriku fan el concurs de pintura. Aquest any jo decideixo mirar els toros des de la barrera i em dedico a fer el turista. Espero que l'any que ve em vinguin més ganes de pintar...

Hi ha pintors que es posen per tot arreu...

D'aquesta manera puc assistir a la degustació de vins navarresos i porc que fan a la plaça Txurruca.

Per dinar, anem al valle de Olatz al Zelaieta. Feia falta fer un segon txuleton.

Aquí em teniu amb un habitual de les festes de Mutriku.

No es pot fer un viatge a Mutriku sense anar a veure el meu bosc preferit...

A ritme d'Obrint Pas ens dirigim a Lekeitio a passar la tarda-vespre. Jo no sé què té aquest poble però a mi m'agrada molt...

Hi fan una espècie de fira d'alimentació on s'hi mou una petita banda i on aprofiten per menjar uns taquets de bonito impressionats. Com diu el Toni, a un bon peix no li calen salses ni sucs de llimona... Dos pintxets més ajuden a sopar.

Arribem als voltants de mitja nit a Mutriku on fan el final de festa, puc veure una estona d'un partit al Frontón del poble entre professionals de “Cesta Punta”. La veritat és que és un esport molt espectacular i si les fotos no han quedat més bé és perquè la velocitat de tot plegat és tan animal que la meva càmera pre-històrica no és capaç d'assumir-ho...

També podem veure el concert de la coral del poble, d'acord que el nivell no és el millor però els del bar de la plaça no són capaços ni de parar la música del local... El millor dels concerts que es fan a Mutriku és l'escenari on una estatua del Txurruca, antic conqueridor nascut al poble, domina els actes.
A la plaça on hi ha els del rotllo hi ha un concert d'una espècie de rock radical que com a mínim us puc dir prou curiós...

Ens apartem un moment a veure la vista del port de nit i parlem amb una gent d'Ondarroa sobre el tema de la pesca. Estan un pèl pessimistes ja que el port del seu poble havia arribat a tenir unes 160 embarcacions i ara ja només en queden unes 30. Es veu que la gent ja no té ganes d'estar treballant al vaixell, actualment varis senegalesos estant anant a treballar a vaixells bascos. A més la quantitat del peix està baixant i de fet, ara mateix la flota fa dos mesos de “paro biológico”. També ens comenten que d'anxova ja fa dos anys que no se'n pot pescar. Són mesures per afavorir la cria.

Diumenge és el dia de tornada. Comencem per Getaria. Esmorzem al Nagusia Kalea, un carrer preciós. Passem per sota l'església per arribar al port. Pugem un tros de la muntanya de St Antón més coneguda per la seva forma com el popular “Ratón de Getaria” on la vista és prou xula....

La última visita la fem a Pamplona i així fem parada per fer més curt el camí. Sempre és un luxe estar a la plaza Castillo i recórrer el camí de l'encierro. Així, fem Estafeta, Mercaderes i la plaça de l'Ajuntament. La calor ens crida a fer un entrepà i tito cap a Igualada...
Ens entretenen el viatget l'Adrià Puntí, el Jack Johnson, el Calamaro i sobretot el sr. Marcel·lí i tota la troupe del Versió que podem sentir a partir de Lleida gràcies a la repetició dels Diumenges.

En fi, una setmana de trencament, relax, festa, cuina,... a veure si no tardem gaire a fer-ne una altra...