Avui la blogsfera catalana fa un sentit homenatge al que fou un dels renovadors de les lletres catalanes, Salvador Espriu i Castelló, del qual avui fa 25 anys del seu traspàs.
Jo, modestament també m'hi addereixo amb aquest poema escrit en la Catalunya del 1954. És un poema que forma part del llibre El Caminant i el Mur, i que fou musicat per l'Ovidi i la Guillermina Motta.
ASSÀIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh!, que cansat estic de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà, on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.
Aleshores a la congregació,
els germans dirien desaprovant:
"Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que abandona el seu indret",
mentre jo ja ben lluny, em riuria,
de la llei de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la mort,
car sóc també molt covard i salvatge,
i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada