15/9/10

Per millorar l'educació.

Us adjunto un post que ha escrit l'Antoni Bassas al seu blog. Us dic el mateix que diu l'Antoni al final de l'escrit, "Com ho veieu?".

Els mestres i els professors nord-americans posen uns deures als seus alumnes que els nostres mestres i professors catalans podrien posar. No caldria canviar cap llei de l’ensenyament per fer-ho i, a la llarga, milloraria la capacitat expressiva dels nois i les noies, i per a tota la vida.

Els fan escriure molt i els fan parlar molt en públic. De ben petits, a l’escola Primària, els nens han d’explicar un llibre, un viatge, un objecte que els agradi… davant tota la classe, un cop al mes. Els puntuen el to de veu, la mirada, el somriure, la capacitat
de captar l’atenció.

Els més grans, i a la universitat encara més, han d’estar escrivint papers (en anglès es diu igual ,“papers’) gairebé cada dia. D’aquesta manera, es maten diversos pardals d’un tret: es millora la redacció, s’aprèn a estructurar, a argumentar, a concloure, i s’aprèn sobre la matèria. No és el mateix estudiar sobre un tema que escriure sobre un tema. Qui escriu, primer ha hagut d’aprendre’n prou per després poder explicar-ho i que se l’entengui.

El resultat d’aquesta importància que es dóna a l’expressió oral i escrita és que, per norma general, el nord-americà mitjà s’expressa molt millor que el català mitjà.

Un dia en parlava amb una professora de llengua i literatura a Catalunya, amant de la sintàctica, i em deia que potser ens estem equivocant i fem tanta anàlisi sintàctica que després els alumnes no són capaços de transformar-la en una millor expressió.

Com ho veieu?

5 comentaris:

Núria ha dit...

Treballar l'expressió oral i escrita crec que és una molt bona aposta pels alumnes.
Encara que un acabi exercint d'enginyer, arquitecte o qualsevol de les rames científiques no treu que gran part de la seva dedicació professional haurà d'estar dedicada a comunicar-se amb clients o bé expressar-se en una reunió interna, fer una presentació o escriure uns quants correus.
Crec que en aquest aspecte els americans l'estant encertant de ple.
Està molt bé aquesta reflexió que ens aporta en Bassas.
Gràcies pel post!

pau corcelles ha dit...

Núria, gràcies per les teves aportacions.
Jo, també penso que està molt bé la reflexió del Bassas.
Recomano el blog del Bassas en general. Els seus escrits acostumen a ser curts però intensos.
També no deixo de recomanar el blog del Sergi Vicente, un paio apassionant...
Repeteixo, moltes gràcies.

Núria ha dit...

No estava al cas del bloc del Sergi Vicente. Prenc nota. Gràcies per tot Pau, aquest bloc és una bona companyia.

francesc bòria ha dit...

Estic d'acord amb el Bassas.

Jo tinc alumnes de 20-22 anys, i la majoria tenen força problemes per expresar-se en públic, ni que sigui reduit com una classe de 15 de persones.

pau corcelles ha dit...

Francesc, a mi m'hauria agradat rebre aquesta formació. Crec que hauria estat prou beneficiosa. Per això he posat l'escrit...
Gràcies per l'aportació.