Un dinar al "Sant Pau" de la Carme Ruscalleda.

Si només ens quedem amb que el dinar al “Sant Pau” et surt per més de 150 € , potser arribarem a la conclusió que tot plegat és molt car, que això és llençar els diners i crec que serem injustos. Penso que dinar al “Sant Pau” de la Carme Ruscalleda és tota una experiència. Una barreja d'innovació i modernitat, cuina de sempre i professionalitat. Un total d'uns 35 treballadors/es treballen per una mitjana de 25 o 30 comensals. Tot, amb una rigorositat excel·lent.

Vam estar voltant per Sant Pol una estoneta abans d'anar a dinar. Em va fer molta gràcia quan tombant un carreró vaig pensar “És aquí!”, i és que vaig recordar el programa de "El Convidat" que l'Albert Om va dedicar a la Carme Ruscalleda on va sortir el carrer on està situat el Restaurant. Per cert, a casa la Carme, hi havia cartells del Carnestoltes de Sant Pol (que és com acabava el programa). Em va donar la sensació que el Restaurant, situat al mig del poble, ha crescut molt de categoria en els més de 20 anys de la seva existència però clar, per motius bàsicament físics, no ha pogut créixer en espai. Així, sent un “3 Estrelles Michelín”, jo potser esperava una cuina un pèl més gran i sobretot uns serveis sanitaris més espaiosos.

Tot just arribar vam sortir a un petit jardí a fer una mica d'aperitiu. Vam poder tastar el cava CR20, tranquils, és el cava que commemora el 20é aniversari del Restaurant de la Carme Ruscalleda, res relacionat amb el CR7... Des del jardí es pot veure la cuina. Torno a fer referència al programa “El Convidat”, de tots els cuiners vam reconèixer de seguida el simpàtic cuiner japonès que sortia al programa. Bé, l'estona d'aperitiu va ser molt “xula”. Per pujar al restaurant van tenir el detall de fer-nos passar per la cuina, vaja que per un moment, vam poder veure la Carme i tot el seu equip en marxa. Per cert, fins i tot tenen el detall de dir-te un bon dia.

Bé, va arribar el moment important, els onze Ghettos vam seure disposats a començar el menú degustació en una gran taula rodona en una sala fosca molt elegant. A mi em van sobrar els dos quadres grossos. Van anar venint quatre micro-aperitius, un brou de xató d'inici, cinc primers, un segon a escollir, un plat de cinc formatges, un pre-postre molt refrescant, dues postres i deu divertiments de pastisseria (petits fours). El menú el canvien cada tres mesos i els micro-aperitius i els formatges cada mes. Aquests últims i els divertiments et venen explicats amb uns petits i molt personals dibuixos de la mateixa Carme.

Jo, vaig gaudir mooooolt de tot. De tanta excel·lència, destaco la imaginació del “Mondrian Gastronòmic”, un plat tant simple com uns pèsols amb buti negra executat magistralment, el “Biquini Tofonat”, redéu que bo, la carn del poltre (la millor que he menjat mai) i la bellesa de les postres. Moltes vegades, quan et porten el plat et sap greu començar a menjar, tens la sensació de destrossar una obra d'art.

Ens van destacar que treballen amb molt producte de la terra, sobretot del Maresme. Vaig poder remenar la carta de vins. Ostres, no és una carta, és un llibre... Em va fer gràcia veure tres “Parés Baltà”, que és el vi que porta el meu pare.

La Carme, fa un correcte però potser massa protocol·lari pas per cada taula abans d'acabar el servei. Vam trobar a faltar l'home de la Carme, l'Antoni Balam. No el vam veure, potser estava amagat fumant un cigar del seus, ara amb la nova llei del tabac no deu poder fumar-los en públic...

Abans d'anar cap a caseta, vaig demanar si podia veure la cuina. És impressionant veure com en un espai on ha treballat tanta gent, després del servei tot està net com una patena i sembla que s'hagi acabat d'estrenar. A la cuina hi ha dos rellotges, un amb l'hora local i l'altre amb la de Tokio.

Bé, als qui heu arribat fins aquí i encara penseu que anar a dinar al “Sant Pau” de la Carme Ruscalleda és llençar els diners, us animo a provar-ho un dia si podeu. Jo penso que el “Sant Pau” en el fons és una provocació. Una provocació a la imaginació, a l'atreviment i la innovació però també al saber fer, a ser professional, a ser net i pulcre. En fi, una experiència en tots els sentits que ni molt menys es pot fer cada dia però que quan la pots fer cal gaudir-la i aprofitar-la al cent per cent. Vaja, que dinar al "Sant Pau" és quelcom més que “Money for Nothing”...