11/6/14

ESTIMO AQUEST BARRI VELL

Això de fer i tenir un Blog et concedeix petits privilegis de tant en tant. L'última perla ha estat rebre un mail del meu amic Joel que, aprofitant l'edició del Rec0.9 a Igualada em brindava un fantàstic relat de la seva germana Anna per poder-lo compartir amb tots vosaltres. No m'enrotllo, aquí el teniu.
Moltes gràcies Anna, moltes gràcies Joel!!!
Gaudiu-lo...
ESTIMO AQUEST BARRI VELL
Estimo aquest barri vell, gastat, de parets escrostonades i terres polsegosos que prenen el sol.
L’Emi té prou anys. Ha tingut i perdut coses i afectes. Li’n queden ben poques : el vestit vermell –que és molt bonic-, un viatge a la tarja de transport, i sensibilitat per captar subtileses.
Estimo el rec que és humil, discret, generós. Estimo el rec que seu en una cadira ranca. Tot i l’abandó, el silenci i la solitud que sovint experimenta, no es gronxa en la nostàlgia ni en les hores de glòria. De les seves esquerdes i dels contraforts treu la força per obrir al sud espais ben seus: edificis suats i treballats, carrerons, passatges, eixides; desferres molt seves: taulons corcats, escales i finestres trencades, altells precaris, bigues, botes i estenedors. Es deixa embolicar, adornar, pintar, cantar, xiular, i omplir de gent a vessar.
A l’Emi l’engoleix la marabunta. Camina i bada. Bada i entra. Entra i surt. Surt i mira. Mira i agafa. Agafa de la pila una peça que troba maca. Fa cua fins que un provador queda disponible. Es despulla. Es posa la peça. Li escau i és la talla. Pas mal!
M’agrada el rec amb samarreta de màniga curta i m’agrada el rec que exhibeix el trono i la reina, les renúncies i les esperances.
L’Emi sospira. Es treu la peça Pas mal! Però no localitza el seu bonic vestit vermell. Remena però no el troba. Algú ha tibat el vestit i se l’ha quedat. L’Emi no sap què fer. És tímida i està despullada. No gosa dir res, ni sortir, ni tornar-se a posar el Pas mal! i manllevar-lo. Només se li acut mig tapar-se amb el pas mal! al damunt i arraconar-se de puntetes rere un mur estret i alt que hi ha al provador. L’Emi deixa passar l’estona. Darrere la cortina algú diu: “... però si està lliure!”. Entren unes i entren les altres. S’emproven. S’emmirallen. L’Emi segueix amagada. És difícil d’explicar si no es veu. Mentrestant, música, riures, xerrameca, complicitats... Oh! Ah!, Ei! Pfffff! Siiiiiiiiii!
Estimo el rec amb el cor desbocat pel festival.
L’Humbert entra al provador. Tot i el brogit i l’excitació intueix un moviment lleuger. Es sorprèn quan veu l’Emi i li fa riure la història que li explica. L’Humbert li regala la seva camisa blanca. Ell es deixa posada l’estampada que s’acaba de provar. Agraïda, l’Emi torna el pas mal! a la pila, i surt de la pop-up amb la camisa de l’Humbert que li queda curta. La pell de l’Emi ja no és tant suau però les seves cames són boniques.
Uns quants núvols mandregen estirats damunt els para-sols d’un dels patis del barri dels blanquers. L’Emi submergida dins els ulls de mel del rec s’asseu a contemplar com encara adoba pell. Jardins dins el cap, petxines a les butxaques, pastissos al cel. Veu coses que ningú ha vist: l’alè del rec. I sap que tot el què ha de fer és seure a mirar què passa.


Anna Grau - Maig 14