QUI N'HA BEGUT

Els habituals de per aquí ja sabreu que de tant en tant m'agrada proposar-vos un maridatge cançó-foto. Normalment acostuma a ser una foto d'un paisatge que crec lliga amb la cançó escollida. Avui però us proposo un maridatge una mica diferent...
Dissabte vam ser al Casal de Vilafranca del Penedès per viure el concert dels Mishima. Ja sé que no està ben fet però cap a final de concert no me'n vaig poder estar de treure el mòbil i gravar la meva cançó preferida. De tot plegat en va sortir un vídeo amb mala imatge però que se sent prou bé...
Per mi va ser un concert genial, amb molt bona companyia i amb uns Mishima immensos que encara creixen més en un espai perfectament sonoritzat com és un teatre d'aquestes dimensions.
I bé, potser perquè el David Carabén és fan de la Cuina de l'Oriol Llavina del Cigró d'Or de Vilafranca, o potser perquè el Llavina és fan dels Mishima o segur perquè jo sóc un gran fan de tots dos, no hi ha dubte, què millor que casar "Qui n'ha begut" amb un clàssic modern de l'Oriol com són els "Canelons cruixents de pollastre rostit amb beixamel de foie i parmesà"?
Qui n'ha begut de Mishima, qui n'ha begut de "Qui n'ha begut", qui n'ha begut del Cigró d'Or, qui n'ha begut dels Canelons, qui n'ha begut del bon rotllo del Cigró, qui n'ha begut del plaer d'un concert de Mishima o del plaer d'un àpat al Cigró, qui n'ha begut de les estones a la barra del Cigró amb llargues converses i millors companyies... en tindrà set, tota la vida...
(Com sempre us deixo foto, vídeo de la cançó i finalment la lletra)

Qui n'ha begut en tindrà set tota
la vida. Qui ho ha deixat
ja no suporta el pas dels dies.
Enganxa més que l'heroïna,
i es tan eficaç, tan eficaç com
l'aspirina.
Diu que et transporta a un altre
planeta, t'inflama el cor amb
mil somriures i del cel fa caure
espurnes d'or per cada moment
que tornes a viure.
I ara tu digue'm si és veritat
el que m'han dit que vas
explicant. Diu que tu també ho
has provat. Digue'm que ho
recordes? O quan ho deixes tot
s'oblida?
I ara tu digue'm si és veritat
o tu tampoc saps ben bé de què
et parlo. Digue'm que és veritat.
Digue'm que no pot ser que això
també sigui mentida.
Diu que et transporta a un altre
planeta, t'inflama el cor amb
mil somriures i del cel fa caure
espurnes d'or per cada moment
que tornes a viure.

LA FOTO DEL DIA A L'ANOIA DIARI

Dissabte es va presentar al Kiosc del Rec la nova cara de l'Anoia Diari (http://anoiadiari.cat/), una web molt nítida i elegant. El Diari s'ha renovat amb una pàgina nova molt nítida, elegant i totalment adaptada als nous temps. A més, l'Anoia Diari amplia continguts i noves seccions amb molta més opinió.
Jo estic molt content perquè intentaré fer la meva petita aportació setmanal dins la nova secció "La foto del dia". Com podeu intuir, publicaré una foto un dia a la setmana. Avui dimarts comencem, tot i que en principi les meves fotos sortiran cada diumenge.
Els habituals de per aquí, suposo que coneixereu moltes de les fotos que aniran sortint, ja que serà quasi inevitable anar agafant fotos del meu petit arxiu. Ara bé, sempre que pugui, intentaré penjar imatge nova.
No m'enrotllo més, us deixo l'enllaç a la primera de les fotos on he intentat captar els colors grocs, ocres i vermells d'aquests dies.
A veure si us agrada...
http://anoiadiari.cat/fotografia_dia/tardor/

Un paisaje industrial. Las curtidurías de Igualada

Avui que s'inicia el Rec0.10, em fa molta il·lusió deixar-vos aquest deliciós article de la Judit Torras que va ser publicat ara fa uns dies a la revista Fronterad. Vaig tenir l'honor que la Judit tries dues fotos meves per il·lustrar el text. Moltes gràcies!!!

Es agradable pasear por la ribera del río Anoia en estas primeras horas de la mañana. La cálida brisa del mes de agosto mece las hojas de los árboles tañendo un murmullo que se esparce a lo largo del pequeño valle. En sus entrañas percibo el rumor sordo del agua aunque el espesor de las cañas y la maleza que la envuelven me impiden ver su cauce. Por el camino advierto la presencia de numerosos mosquitos mientras los pájaros hacen circunferencias en el aire y las mariposas revolotean en las umbrías. Un poco más abajo, una bandada de patos descansa en el lecho del río hasta que el crujir de mis pasos sobre la tierra les hace batir las alas y alejarse unos metros. Consigo al fin acercarme al cauce a través de un claro desde donde contemplo los gestos torcidos de un cangrejo que, bajo el agua turbia, se deja arrastrar por la corriente. La contemplación del vasto paisaje y el eco de su propia banda sonora llena mi cabeza de formas bellas y abstractas.

De pronto un caldo de aromas embriaga mis sentidos y levanto la vista para averiguar de dónde procede el olor. A mi izquierda, amontonadas en la pendiente sur de Igualada, se extienden las curtidurías que configuran el barrio del Rec.

Aún absorta en mis pensamientos, me alejo del río y subo la rampa de hormigón que me conduce a la ciudad. Cruzo la carretera desierta y me planto en el barrio que discurre paralelo al río. El aire se inmoviliza sobre el suelo atiborrado de aromas que se mezclan: olores de hombres y animales, de carnaza, piel, cuero, cal. Huele a cloaca, a agua sucia.

A pesar de todo me adentro en el complejo entramado de callejuelas tortuosas y camino siguiendo la canalización de agua que recorre el barrio de este a oeste, dándole nombre. El rec, la acequia –cuya función era abastecer de agua a las fábricas–, serpentea bordeando el barrio para morir en el río. Es por estas calles silenciosas y en las que apenas llega la luz del sol donde el ruido de mis pasos tiene una presencia altisonante. Me sorprende la estrechez de sus vías y me cuesta imaginar que antaño las ruedas de los carros rechinaban con el peso de las pieles curtidas.

Este barrio fue durante siglos motor económico de la ciudad y capital mundial de la piel. Hoy su imagen es la de un conjunto de edificios con cicatrices perceptibles desde la lejanía. La mayoría de curtidurías está en desuso e inspira una melancolía igual a la de las más tristes ruinas. El enlucido de las paredes se ha ido desgastando y deja al descubierto el tamaño variable de las piedras que las sostienen. Las pintadas con aerosol atraviesan las fachadas, muchas de ellas con relieves modernistas, vestigio de una época dorada, que ahora amenazan con desmoronarse. Los marcos de madera de las ventanas están carcomidos por el tiempo y del otro lado de los vidrios rotos y afilados emana una oscuridad solemne. Las poleas permanecen impávidas, enmohecidas. Las tuberías en desuso y algunos tejados amenazan con hundirse. Los contrafuertes que soportan el peso de las gruesas paredes, bajo los que discurre la acequia, se mantienen embrutecidas por la humedad, mientras las rendijas de los ventanales podridos dejan penetrar un rayo de luz que proyecta sobre las cosas una pena silenciosa.

Escucho a lo lejos el ladrido de un perro. Un gato deambula con movimientos soñolientos cerca de mí. Oigo un ruido extraño que llama mi atención y detengo mis pasos frente a la puerta abierta de una vieja curtiduría. Tardo en acostumbrar los ojos a la penumbra de donde brota un aire glacial que corta la respiración. En una gran sala de planta baja construida con vueltas de piedra dos hombres calzados con botas de goma hasta la rodilla y enfundados en monos azules se inclinan sobre una carretilla abarrotada de pieles. A derecha e izquierda, gigantescos bombos de madera, grandes toneles donde los taninos penetran en los poros de las pieles evitando su putrefacción, no cesan de dar vueltas. Emiten un estertor sordo, seco. En el suelo hay charcos y el agua se escurre en hilillos por las tuberías que desembocan en el río.

Antaño, los curtidores trajinaban al día cientos de litros de agua. La necesitaban para lavar, ablandar y teñir. Un oficio que a pesar de haber sufrido profundas modificaciones merced al avance tecnológico persiste en esas manos vigorosas que siguen limpiando de carne las pieles putrefactas, mezclando líquidos venenosos para curtir y teñir o preparando el tanino cáustico con el artesano propósito de convertir la piel cruda de animales en cuero de alta calidad.

En este barrio está escrita la historia de Igualada, y ni siquiera su actual decrepitud consigue quebrar su armonía.

Judit Torras nació en Òdena, un pueblo de la Cataluña interior, en 1983, pero fue en Buenos Aires donde escuchó por primera vez las palabras nuevo periodismo. Desde entonces divide sus esfuerzos entre el mundo vitivinícola y la escritura

QUAN ELS PETITS SÓN ELS MÉS GRANS...

M'encanta aquest vídeu que ha preparat l'equip de canalla dels Moixis. És preciós, fresc, i sobretot emocionant...
Si voleu veure actuar a aquests petits grans kracks...

Somnis de petits from ROMA on Vimeo.
...no us perdeu la 20a Diada de la Colla dels Moixiganguers d'Igualada aquest Diumenge 2 de Novembre a les 12h a la plaça Pius XII d'Igualada.

AMB TU O SENSE TU?

Fa dies que no faig un dels meus maridatges foto-cançó i la situació política actual m'ha inspirat...
Diumenge vaig veure la Rambla d'Igualada engalanada de color groc i clar, vaig fer foto. Sóc dels que penso que tot plegat ja cansa i que el color groc s'acabarà imposant definitivament.
Amb tu o sense tu,
amb tu o sense tu,
no puc viure!!!
Jo ho tinc molt clar, a més les seves traves i les seves trampes ens fan més forts però en fi, que deixin que el poble s'expressi d'una vegada, així sortirem de dubtes i quedarem tots molt més tranquils...
Dels U2, una cançó que m'encanta...

...With or Without You...

HOMENATGE A TERESA I AL HOT BLUES...

Encara no m'havia deixat caure al Hot Blues aquesta temporada 2014-2015 però ahir no hi havia excusa. Tornar a veure els "Il gran Teatro Amaro" en la seva ja anual visita a Igualada és un luxe que un no es pot perdre.
Sentir "Homenatge a Teresa" del gran Ovidi Montllor el dia de Santa Teresa va tenir el seu què... He buscat pel Youtube i l'he trobada d'un concert l'any passat. Us animo, només dura minut i escaig, mireu i escolteu, és al·lucinant com pot sonar tant i tant bé una serra per tallar arbres...

OCTOBER

L'altre dia, tot fent el cafè a l'Ateneu, va sonar aquesta melodia. Està clar que com a bon seguidor dels U2 vaig identificar ràpidament la veu del Bono i vaig pensar, que bones les antigues... Per un moment vaig tenir dubtes amb el nom de la cançó però estava clara... "October"!!!
I com que estem en ple Octubre...

REHAB

Vaig iniciar la setmana parlant-vos de la gran visita que vam fer al restaurant "Nonono" i he decidit tancar-la amb "Rehab, aquesta gran cançó de l'Amy Winehouse. Si l'escolteu, sabreu perquè...

LET'S GET BEHIND SCOTLAND

Ara que Escòcia està en boca de tots, he recordat una de les visites que vam fer al Ramon a Edinburgh. Era temps de 6 Nacions i aquest anunci en un cèntric saló comercial em va fer aturar un moment i clar, vaig fer foto... 

Per fer més forta la meleé, la més famosa jugada del Rugby, "Let's behind Scotland" que seria equivalent a dir empenyem tots darrere d'Escòcia.

Genial!!!

LA LEGALITAT

Feia dies que no us posava un article d'opinió. Si ho desitgeu així, avui proposo que us llegiu aquest text de l'Empar Moliner al "Diari Ara", 16/9/14.

A veure si us agrada tant com a mi...

"La legalitat és un substantiu que, de vegades, topa amb un altre substantiu molt més poderós: la realitat. En una punta del món declaren il·legal l’alcohol, però immediatament el populatxo comença a beure clandestinament. A l’altra banda, hom declara il·legal la prostitució, però no empresona prostitutes, ni clients. I una mica més avall, hom declara il·legals l’homosexualitat i l’adulteri i això fa que alguns homosexuals i alguns adúlters, o alguns adúlters homosexuals, legítimament porucs, abandonin la seva natura i ocupin el trosset de càlida mentida que tenen adjudicada. Perquè aquest és l’objectiu de la prohibició: que els súbdits facin el que toca, no pas el que els dicta el cor o el cos. Hom diu que la immigració és il·legal, però, tot i dir-ho, els immigrants salten tanques metàl·liques i entren als regnes més pròspers amagats als camions i als vaixells. Hom diu que la immigració és il·legal, però com que igualment els immigrants arriben, hom construeix centres per als immigrants il·legals. I els alimenta. Es fa càrrec del problema.

I com que aquests immigrants són il·legals, no tenen permís per treballar. I ells, esclar, treballen sense permís. I vet aquí que al cap dels anys, quan ja fa molt de temps que treballen sense permís, poden aconseguir el permís de treball. I un cop tenen el permís de treball, potser poden optar al permís de residència. I un dia, quan ja tenen el permís de residència, deixen de ser il·legals. Si no s’haguessin saltat la llei per saltar la tanca, ara no serien legals. Si haguessin hagut d’esperar que la llei canviés per deixar-los passar, no haurien passat mai. Els que no saltin la tanca i esperin que algú inauguri la tercera via no passaran. Aquí, avui, és il·legal votar i si ho fem potser ens suspendran la pobra autonomia i ens xaparan la tele. Però la legalitat és un substantiu que de vegades topa amb un altre substantiu molt més poderós: la realitat".

SOM LLIURES PER DECIDIR, BONA DIADA 2014!!!

Ens hem fet grans i fa temps que ens n'hem fet. 

La força no ens surt des de cap cúpula que ens mani sinó que la força ens surt des de dins. 

A més juguem net i si podem al primer toc i finet, com sempre. 

Ens hem fet grans i volem ser lliures. 

Som lliures per decidir i decidirem ser lliures. 

Ningú ens ho podrà impedir.

Bona Diada 2014!!!

ESPERIT "FORASTER"

Sé que vaig declarar vacances però ahir vaig deixar aquest petit escrit al facebook i no m'he pogut estar de compartir-lo al Blog.

hem vist pobles molt bonics, paisatges deliciosos i moooolt més, però si m'haig de quedar amb alguna cosa dels quatre dies que hem passat per la val d'aran és amb aquelles converses inesperades...

aquell gin-tònic premi final de vespre que et permet mostrar una foto que has fet al bar en qüestió i que et fa iniciar una conversa amb una interessant història d'un jove que fa 9 anys va abandonar sabadell per anar a viella... després del clàssic "és dur viure aquí a l'hivern?" ja passem a allò que "no m'agrada a mi" del que si han posat un bar xulo amb pintxos moderns que una estona abans hem tastat mentre ja en cau un d'obsequi, l'aposta per vins diferents en un lloc on els clàssics triomfen i bla, bla, bla,...

aquell merescut berenar després de molta visita que et porta a un petit forn de salardú on, en només 2 minutets de veure com evolucionen mare i filla ja te'n adones que et trobes en un lloc especial... grans explicacions - de la mare trepitjada per la filla que alhora és trepitjada per la mare - del mal que van provocar les inundacions de l'any passat a tota la vall, de la gran quantitat de neu que s'ha acumulat aquest any, de com ha canviat el poble, de la poca calor que fa aquest estiu que fa que la gent no vulgui anar a buscar la fresca de salardú... no en tinc cap dubte, trec el mapa, aquesta gent són les millors guies turístiques que podem tenir aquests dies per la vall d'aran i, ara a casa ja us ho confirmo... el que no em va agradar tant és que just a punt de marxar ens diuen que tenen una xocolata desfeta per llepar-se els dits!!! per sort la, en primer moment maleïda, pluja de divendres tarda ens va fer tornar a salardú per comprovar que efectivament, calia llepar-se els dits...

aquell buscar l'autèntic poblet que la nova construcció turística encara no ha fet malbé ens va fer arribar finalment al límit amb frança... bauzen era el nom que encara no sabia tothom!!! després de tres o quatre quilòmetres de pujadeta, grans vistes a la vall i belles velles cases amb una senyora gran a un balcó... tot preguntant on anar a caminar una mica apareixia el seu marit pel carrer i allò ja no es va aturar... el poble havia tingut uns 400 habitants i ara ja només en queden uns 40, molts d'aquests només venen al poble en època de vacances... els ulls mostraven aquella tristor continguda tot recordant la immensitat de bestiar existent al poble anys abans quan ara ja només queden unes quantes vaques, o la muntanya plena de camps de conreu de cereal ara plena de només bosc... la vida a un poble d'alta muntanya on a cada casa hi havia un forn de llenya on poder-se fer el pa i així no passar problemes a l'hivern... actualment els joves ja no volen quedar-se perduts vivint aquí dalt la muntanya!!! tot seguint les seves instruccions vam fer una mica de gr on gaudir d'un bosc molt semblant al meu preferit... de tornada oh!!! sorpresa!!! ens vam tornar a trobar a la parella al seu hortet on ell collia patates mentre ella l'observava plàcidament... així de simple, així de bonic... els que em coneixeu ja sabeu que no em vaig poder estar de baixar a l'hortet per veure i tocar les patates i, renoi!!! quines patates!!! genial, tant grans com gran havia estat la gran xerrada que havíem tingut...

ja ho veieu, que mentre passem uns dies fora de casa a vegades només pensem a visitar, visitar, menjar i a on menjar, ràpid anar a fer la migdiada que ens permeti seguir forts a la tarda i massa sovint oblidem que els indrets que visitem estan habitats per gent que molt sovint és gent molt interessant... a veure si, com nosaltres vam fer, us atreviu a deixar anar aquest esperit "foraster" que porteu a dintre i feu una mica de Quim Masferrer pels llocs que trepitgeu... segur que no us en penediu gens ja que podreu aprendre tot el que no surt a les guies...
ah!!! i a veure si m'ho expliqueu!!!

DESPERTAR D'UN PETIT SOMNI

Avui s'inicia un nou cap de setmana i jo que encara tinc en el record el darrer, ple de fortes emocions des de divendres a diumenge.
Estic molt content de veure com els setmanaris anoiencs de paper, apareixen aquesta setmana amb un pòster de la torre de 8 amb folre dels Moxiganguers amb una foto que m'és familiar...
Grans Moixis, que ben parit haver tornat a la Colla després de tant temps!!!
A més, a les orelles encara...

...resona aquella finíssima veu de la gran Sílvia Pérez Cruz. Quin concertaçu (espero haver-ho escrit bé, eh Gès!!!) el de dissabte a la nit!!!
Per mi, una de les millors cançons va ser "Alfonsina y el Mar". Us la deixo perquè la podeu gaudir una mica...
Ja ho veieu, mentre vaig despertant del petit somni que va representar el cap de setmana, ja tornem a entrar en el següent...
Aprofitem-lo!!!

NINA DE MIRAGUANO

Ahir, gràcies al facebook de "El Subterrani" i al de l'Estefy, vaig descobrir aquesta cançó que per mi és una petita joia del Pau Riba i l'Orquestra Fireluche. Us la deixo per si la voleu gaudir, "Nina de Miraguano", una cançó genial d'un geni...
Ah!!! i també us...

...deixo la lletra, és boníssima!!!

La Maria s'adorm
i a fora el vent la bressola
"Rum, rum", entre les branques
una remor com de mar

La Maria s'adorm
i desitjos i encanteris amagats
a la panxa d'una nina
li bressolen la son

Que el llit es converteixi en un mar esbarriat
i els llençols en veles de paper d’arròs
i se t’endugui un aeri oceà de peixos alats
i llagostes d’ales d’aigua
i que després,
sentint el vertigen de ser gota d’aigua freda de pluja
caiguis i et facis amiga dels calabotins
i us passeu el que queda de nit xarrant
i mirant les estrelles des de sota l’aigua

Que no et facis vella sense fer-te gran
que no et facis gran sense créixer,
que no perdis la inèrcia del somriure,
que no oblidis la urgència del moment,
que sentis que formes part d’una tribu
i que respectis el seu cos
però vegis que només és una canoa

Que no et senti dir mai:
“sí, sóc aquesta mandrosa acumulació d’errors",
i que entenguis que estimar
és estimar involuntàriament, imperfectament, inevitablement
i que si t’enamores d’algú
t’entrebanquis contínuament pel seu nom
i que et digui:
“t’estimo, però no ho sé escriure”

I que quant us veieu, els vostres ulls,
els teus i els seus
siguen com quatre ocells que se us emportin en volandes
que no siguis com tota aquesta gent
que fa la veu trista per telèfon
que si plores notis que el torrent de llàgrimes et neteja
que si te’n vas, sentis a dir-te:
“quan me mori enyoraré enyorar-te”

Que arribi l’hivern a la primera de la vida
i que recordis que tots parim pels ulls
que la gent és i s’és
el que s'és
qui et fan ser
com s'és
i que entenguis que delires
i confies per un instant que no ho fas

Que un dia un noi o una noia et digui:
estic enamorat de la imperfecció del teu cos
de la lluna dels teus pits
de la carn de la teva cara
de l’aigua dels teus ulls
i el desig que vol – sense saber que vol –
em xiscla a cau d’orella:

que la memòria no et sigui massa fràgil
i et sàpiga donar contínuament a llum
i que estimis i et deixis estimar
que sovint és la lliçó més difícil d’aprendre
i després, silenci.

Sigues només un infant que fa escarbots
mantigues la teva innocència lluny de l’abast dels adults
i que no et venguis mai per una droga de tranquil·litat
per una punyalada amable
per una tendra esgarrapada als llavis
i no siguis mai per ningú
i que ningú sigui per tu,

només una aixada a les pupil·les
Procura mantindre algun desig incomplert
i sempre purs els orificis del cor:
ulls, boca, nas i orelles
i estigues contenta.

THE BEST

Vinga, que ja estem de revetlla!!!
Per anar ambientant la cosa us deixo una de les que, quan sona, més m'agrada en un dia de Festa.
Dedicada a tota la bona gent que de tant en tant us deixeu caure per aquí i sobretot als més, més habituals.
Molt bon Sant Joan!!!
Sou simplement els millors!!!

JO TAMBÉ SÓC D'IGUALADA - CANVIA EL XIP!

Plataforma x Catalunya va organitzar una recollida d'aliments exclusivament per a la gent necessitada "de casa", moment en què es van endur una bona sorpresa que els va deixar en evidència...
Moltes gràcies Atlas, sou una gent collonuda!!!
Per si encara no l'heu vist, us deixo el vídeo i...

...també us deixo amb aquest tema del Lluís Llach. Venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà... Sense les mans de tots, és...

...impossible alçar el castell!!!

ESTIMO AQUEST BARRI VELL

Això de fer i tenir un Blog et concedeix petits privilegis de tant en tant. L'última perla ha estat rebre un mail del meu amic Joel que, aprofitant l'edició del Rec0.9 a Igualada em brindava un fantàstic relat de la seva germana Anna per poder-lo compartir amb tots vosaltres. No m'enrotllo, aquí el teniu.
Moltes gràcies Anna, moltes gràcies Joel!!!
Gaudiu-lo...
ESTIMO AQUEST BARRI VELL
Estimo aquest barri vell, gastat, de parets escrostonades i terres polsegosos que prenen el sol.

L’Emi té prou anys. Ha tingut i perdut coses i afectes. Li’n queden ben poques : el vestit vermell –que és molt bonic-, un viatge a la tarja de transport, i sensibilitat per captar subtileses.

Estimo el rec que és humil, discret, generós. Estimo el rec que seu en una cadira ranca. Tot i l’abandó, el silenci i la solitud que sovint experimenta, no es gronxa en la nostàlgia ni en les hores de glòria. De les seves esquerdes i dels contraforts treu la força per obrir al sud espais ben seus: edificis suats i treballats, carrerons, passatges, eixides; desferres molt seves: taulons corcats, escales i finestres trencades, altells precaris, bigues, botes i estenedors. Es deixa embolicar, adornar, pintar, cantar, xiular, i omplir de gent a vessar.

A l’Emi l’engoleix la marabunta. Camina i bada. Bada i entra. Entra i surt. Surt i mira. Mira i agafa. Agafa de la pila una peça que troba maca. Fa cua fins que un provador queda disponible. Es despulla. Es posa la peça. Li escau i és la talla. Pas mal!

M’agrada el rec amb samarreta de màniga curta i m’agrada el rec que exhibeix el trono i la reina, les renúncies i les esperances.

L’Emi sospira. Es treu la peça Pas mal! Però no localitza el seu bonic vestit vermell. Remena però no el troba. Algú ha tibat el vestit i se l’ha quedat. L’Emi no sap què fer. És tímida i està despullada. No gosa dir res, ni sortir, ni tornar-se a posar el Pas mal! i manllevar-lo. Només se li acut mig tapar-se amb el pas mal! al damunt i arraconar-se de puntetes rere un mur estret i alt que hi ha al provador. L’Emi deixa passar l’estona. Darrere la cortina algú diu: “... però si està lliure!”. Entren unes i entren les altres. S’emproven. S’emmirallen. L’Emi segueix amagada. És difícil d’explicar si no es veu. Mentrestant, música, riures, xerrameca, complicitats... Oh! Ah!, Ei! Pfffff! Siiiiiiiiii!

Estimo el rec amb el cor desbocat pel festival.

L’Humbert entra al provador. Tot i el brogit i l’excitació intueix un moviment lleuger. Es sorprèn quan veu l’Emi i li fa riure la història que li explica. L’Humbert li regala la seva camisa blanca. Ell es deixa posada l’estampada que s’acaba de provar. Agraïda, l’Emi torna el pas mal! a la pila, i surt de la pop-up amb la camisa de l’Humbert que li queda curta. La pell de l’Emi ja no és tant suau però les seves cames són boniques.

Uns quants núvols mandregen estirats damunt els para-sols d’un dels patis del barri dels blanquers. L’Emi submergida dins els ulls de mel del rec s’asseu a contemplar com encara adoba pell. Jardins dins el cap, petxines a les butxaques, pastissos al cel. Veu coses que ningú ha vist: l’alè del rec. I sap que tot el què ha de fer és seure a mirar què passa.

Anna Grau - Maig 14

FRIDAY I'M IN LOVE

M'encanta aquesta versió de Dean&Brita del clàssic dels The Cure. A més, avui és divendres!!!

EL SO DE LA MUIXERANGA D'ALGEMESÍ.

Al post d'ahir us vaig explicar en imatges el gran cap de setmana que hem passat per Algemesí amb els Moixiganguers d'Igualada. Al vespre però, em vaig adonar que amb les preses de publicar l'entrada, m'havia deixat un petit però gran detall. Escoltar aquesta històrica melodia que acompanya les construccions a Algemesí et fa posar una vegada i una altra la pell de gallina. Molts la reivindiquen com a l'Himne del País Valencià. Gaudiu doncs del so dels tabals i la dolçaina de la Muixeranga d'Algemesí.

ABRIL 74

Els colors vius de la primavera radiant del Corredor del Montnegre ens varen rebre després d'una fina pluja. Jo em vaig fixar en els petits però grans detalls amb què ens obsequia la natura i als que a vegades no sabem donar valor. Després d'una bona estona, tot de petites flors de molts colors començaven a tenyir el dia d'emoció. D'això ja en fa massa temps (mig Abril) i demà us en mostraré diverses imatges. Aquesta foto però, bé mereixia un bon maridatge.
Igual com em va passar aquell dia amb tot el que vaig veure al Corredor del Montnegre, quan sento la seva veu una espècie de pessigolleig em comença a pujar per tot el cos. En breus moments, la pell de gallina es transforma en emoció i sovint van apareixent les llagrimetes. Simplement, Sílvia Pérez Cruz...
Així doncs, i de les moltes que us podria proposar, anem a maridar aquesta imatge amb...

...la versió de la Sílvia Pérez Cruz i Refree de la cançó "Abril 74" del Lluís Llach dins del disc presentat fa pocs dies anomenat "Granada". Crec que la cançó del disc és boníssima però quan la van tocar en directe a "El Món a Rac1", per mi ja va ser brutal. Si voleu, podeu anar directament al minut 1:20'. A més, dins d'aquest vídeo també podeu escoltar una altra gran cançó, la versió del "Hymne a l'amour". A veure si us agrada la proposta!!!