I així és...

Són dos quarts de nou i estem a plaça fent el mos de cada dia. Avui és dilluns, l’alegria d’aquests últims mesos ara ja s’ha transformat amb una extranya calma i la llum, ai la llum... vaja, estem quasi a les fosques. “Fa fred en el carrer però nosaltres no el sentim”... aquesta és la tornada de la cançó que de petits cantàvem a la Coral Verdums i que ara explica que m’he tornat a deixar el jersei a casa... Però el motiu pel qual no sentim aquest fred és l’allargar tant com podem l’entrada d’aquesta rutina en la què ens trobem cada any per aquestes dates. Sabem que el mos de cada dia està a punt de desaparèixer i no el tornarem a trobar fins als voltants de Maig.
Dons sí, les vacances ja estan acabades, els nanus ja volten per l’escola, els bons ja tornen a fer els seus programes de ràdio, la Lliga ja està en dansa i fins i tot la Lliga de Crackòvia, o el que és el mateix, la de Polònia... Estem inmersos un altre cop amb aquelles setmanes que passen sense que un se’n adoni, aquelles setmanes que van passant, i on una és igual a l’altra.
Tot aquest rotllo us el faig per introduir una cançó que crec, és ideal per l’ambient que es respira aquests dies. A veure si us agrada, almenys, a mi, m’agrada molt...
Agafem-nos a les coses positives que té aquesta rutina, que també en té més d'una...



"The Blowers Daughter", Damien Rice.

And so it is
Just like you said it would be
Life goes easy on me
Most of the time
And so it is
The shorter story
No love, no glory
No hero in her sky

I can't take my eyes off you...