MONTSERRAT, 25 ANYS.

Nosaltres estiuejàvem a Castellolí (Anoia). Els avis, després de molta suor i llàgrimes s'havien fet una modesta caseta i nosaltres ho aprofitàvem tant com podíem. Els nostres dies no diferien gaire de llevar-se, esmorzar i anar ràpidament a la botiga del Mario a comprar el que ens deia la mare. Un cop efectuada la compra, la senyora Antònia ens premiava amb un caramel i després alliberats de l'única feina del dia, ja podíem agafar la bici i anar a buscar els cosinets i els amics per anar a jugar a pilota o a una espècie de hoquei que ens vam inventar o a la lliga de cromos que teníem muntada o als cotxes de joguina o... com no, el migdia s'acabava a qualsevol piscina del poble. Ens ho passàvem molt bé.

Quan la mare va sortir a la terrassa aquell 18 d'agost d'ara fa tot just 25 anys encara no havia passat per la botiga i no podia ser gaire tard, suposo que cap allà a les de deu del matí. Encara recordo la frase: "Mireu quin dia més bonic que fa, no hi ha ni un núvol al cel". Jo vaig sortir a la terrassa i vaig veure que efectivament no hi havia cap núvol però a la zona de la masia de can Tardà hi havia una columna de fum.

De seguida vam córrer a avisar els veïns més propers que van anar a avisar a l'Ajuntament.

Ostres, crec que fa 25 anys a Castellolí no teníem ni telèfon a casa. No van tardar gaire estona les campanes de l'església del poble a sonar amb força per avisar a tothom.

No us sabria explicar com, suposo que vam pujar al primer cotxe que vam trobar i cap a ajudar al que fes falta. Només arribar a la zona de can Tardà ens van dir que agaféssim branques de pi, la nostra funció era acabar d'apagar el foc de les soques d'arbre. Diria que no es veia foc a la nostra zona i no hi havia gaire sensació de perill.

De cop i volta vam sentir uns crits que ens van fer tornar enrere, i unes grans flames van aparèixer a gran velocitat.

No hi havia res a fer i resignats vam tornar cap al poble. Passats els anys, penso que aquell deuria ser un moment molt més perillós del que en aquell moment vam percebre.

Tot just arribat a casa vaig sortir a la terrassa i vaig adonar-me de la immensitat del foc, la zona de can Tardà cap al poble té muntanya davant i no deixa veure més enllà. La columna de fum era impressionant. Era l'hora de dinar i mentre em dutxava no podia evitar de mirar i mirar el foc a través de la finestreta del lavabo. Tot d'una vaig veure el que mai hauria volgut veure, les flames s'havien apoderat de la muntanya de Montserrat que cremava irregularment per zones però amb moltíssima força. Cullons, al meus 13 anyets i Montserrat es cremava a la meva cara. El desastre ja era total. Em vaig enfonsar i vaig plorar com una magdalena.

Ostres, de tot plegat ja en fa 25 anys, com passa el temps. El foc no es deuria apagar fins al cap d'uns 5 dies, recordo el cel vermell de la primera nit mentre a la terrassa, amb el Roger, miràvem un especial informatiu de TV3. També recordo especialistes que per televisió ens van dir que un dia ho veuríem igual, però han passat 25 anys i això no és veritat, mai res tornarà a ser igual. A vegades, quan passem en bici per la zona m'agrada imaginar com de molt millors serien les nostres excursions, però...

En fi 25 anys després, intento oblidar un dia per oblidar però que no s'oblida, de fet encara em venen les mateixes ganes de plorar i no he perdut ni mica de ràbia i impotència i sobretot odi. Sí, sí, odi cap a aquells que cremant Montserrat i tot el seu i nostre entorn, van cremar també una part de nosaltres.