20/12/11

CRISI (31): "COITUS INTERRUPTUS"

Crec que és interessant llegir l'article del Xavier Sala-i-Martín d'aquest disset de desembre a "La Vanguardia" a més, ara feia dies que no us posava cap article de temàtica econòmica. Vosaltres direu...   


    Durant la primera setmana de desembre, Sarkozy i Merkel van anunciar, a so de bombo i platerets, que havien trobat la solució màgica a la crisi de l’euro, una solució que revelarien als seus col·legues en la cimera de caps d’estat del divendres dia 9. Analistes i mercats van acollir la notícia amb eufòria i una espècie d’erecció financera col·lectiva es va elevar per tot Europa. A l’hora de la veritat, es va saber que la fórmula consistia en un nou tractat que forçava tots els governs a seguir estrenyent-se el cinturó a canvi d’uns centenars de millards d’euros dipositats un nou fons de rescat que permetia posposar la restructuració dels deutes italià i espanyol fins a mitjan 2013. Què va passar? Vegem.
    A grans trets, l’eurozona té tres grans problemes. El primer és de deute: ja sigui perquè han practicat polítiques fiscals irresponsables (Itàlia, Grècia) o perquè d’alguna manera s’han compromès a rescatar uns sectors financers irresponsables (Espanya, Irlanda), la veritat és que els països de la perifèria tenen o s’espera que aviat tinguin un deute públic elevat amb risc de ser impagable. És cert que per a alguns d’aquests països (com Espanya) el deute total no és extravagant... encara, però el dèficit sí que ho és i aquest s’acumula en augments de deute.
El segon problema és el dels pànics financers. Si la gent que li deixa diners a un no està segura que un l’hi tornarà, el tipus d’interès que cobren augmenta i pot arribar a ser tan elevat que el deute es converteixi en impagable. Espanya i Itàlia estan en aquesta situació des de març del 2010.
El tercer és la falta de creixement. Sense creixement no hi ha ocupació i ni capacitat de pagar els deutes en el futur.
El terrible d’aquesta situació és que els tres problemes es retroalimenten: quan un intenta rebaixar el deute amb retallades fiscals, les perspectives de creixement empitjoren. I un menor creixement fomenta els pànics que agreugen el problema del deute. A més d’un cercle viciós, això vol dir que la disciplina fiscal a soles (que és la medecina recomanada per Alemanya fins ara), per necessària que sigui, no arreglarà els tres problemes alhora. Perquè sigui efectiva ha de venir acompanyada per dos altres tipus de mesures: l’expansió monetària i el foment de la competitivitat. M’explico.
En la seva Monumental història monetària dels Estats Units, Milton Friedman i Anna Schwartz demostren que un dels factors que més va contribuir a la Gran Depressió dels anys trenta van ser els errors de política monetària: obligat per la camisa de força del patró or, el Banc Central dels Estats Units (anomenat Reserva Federal, FED pels amics) no va contrarestar la contracció fiscal dels anys trenta amb una política monetària expansiva. Si ho hagués fet, la depressió s’hauria evitat. Per això l’actual president de la FED, Ben Bernanke, un estudiós de la història monetària de la Gran Depressió, ha imprès dòlars massivament.
En l’actualitat, el patró euro representa per als europeus una camisa de força semblant a la que el patró or va representar per als americans: impedeix que es duguin a terme polítiques monetàries expansives que esmorteeixin els efectes contractius de les retallades fiscals. Espanya va vendre la seva ànima monetària al diable (més concretament, al Banc Central Europeu, BCE pels amics) quan va entrar a formar part de l’euro i ja no pot imprimir pessetes. Per sortir del forat, doncs, ha de ser el BCE el que imprimeixi euros per al conjunt d’europa.
És més, el BCE hauria de garantir la compra de quantitats il·limitades de deute espanyol i italià al mateix tipus d’interès que Alemanya. Això eliminaria les primes de risc i tallaria els pànics financers de soca-rel.
El segon tipus de mesures necessàries es refereixen a la competitivitat. Sí! Ja sé que em faig pesat perquè ho he dit moltes vegades, però la cosa és tan important que ho torno a repetir: els països de la perifèria són poc competitius des de fa temps. Itàlia i Grècia fa anys que no creixen i Espanya només ha crescut gràcies a una bombolla immobiliària que ha maquillat els seus problemes de productivitat. Però, per exemple, just abans de començar la crisi, la diferència entre importacions i exportacions a Espanya era del 10% del PIB, la segona més alta del món després de Grècia. Això vol dir que a Espanya li costava d’exportar: els seus productes no eren ni barats ni bons. No eren competitius. Si es vol tornar a créixer, això s’ha d’arreglar i s’ha de fer amb aquestes famoses reformes estructurals de què tots parlen però que ningú no implementa. Cal alliberar la creativitat empresarial i abaratir els costos no salarials de les empreses, molts d’ells causats per unes absurdes regulacions que es poden eliminar de la nit al dia. I que tothom tingui en compte que si no es redueixen els costos no salarials, no hi haurà més remei de reduir salaris... fins a un 30%! O sigui que més val que algú es posi les piles! Resumint: a més d’obligar els països de la UE a continuar amb la seva austeritat fiscal, Merkozy havia d’haver anunciat la intervenció massiva del BCE i l’obligació d’emprendre les reformes estructurals que tornin la competitivitat i, amb ella, les exportacions, la inversió empresarial i el creixement. Però, per a sorpresa de tots, la presumpta fórmula màgica no contenia ni l’un ni l’altre, per la qual cosa l’eufòria que havia precedit la cimera es va esfumar i vam veure com una erecció generalitzada es convertia, una vegada més, en la versió financera d’un coitus interruptus.

2 comentaris:

RED ha dit...

Creus realment desitgen arreglar-ho? La Reserva Federal, FED pels amics (mai millor dit), està en mans privadas per això no van prendre les mesures que calien, al igual que ara el BCE i tot el cuento aquest! :) Salut

Qüestionem-nos les coses!, semblem rucs acceptant tot el que ens diuen.

pau corcelles ha dit...

Amic RED, no sé si realment ho volen arreglar o no, però a vegades molts dels nostres líders són tant dolents, que de tant dolents fan sospitar... jo però, encara sóc dels que penso que no en saben més.