CRISI (33): MENTIDES POLÍTIQUES

Un altre interessant article del Xavier Sala-i-Martín ahir, 17/02/2012 a "La Vanguardia". M'agrada molt el Sala quan escriu d'economia, penso que t'agradi o no el que diu, és un paio que fa pensar i això és molt important. Us animo a llegir l'article, com sempre, no us deixarà indiferents...


La consecució de la seva tercera pilota d'or ha fet que el tovalló en el qual Lionel Messi va firmar el seu primer contracte amb el Barça passés a ser un document desitjat. I això m'ha recordat un altre famós tovalló de paper, un tovalló que, encara que sol és famós entre economistes, és rellevant per avaluar la política fiscal del Partit Popular.

La majoria d'analistes (sobretot els d'esquerres) pensen que un augment d’impostos sempre comporta un augment de la recaptació fiscal per part de l'estat. Al 1974, l'economista Arthur Laffer es va preguntar si això era cert. Pensant en l'IRPF, Laffer es va preguntar: què passaria si els impostos fossin del 100%? Quantes hores decidiríem treballar si el govern es quedés el 100% dels nostres ingressos? La resposta és que... cap! Per a què treballar si, una vegada pagats els impostos, no ens queda res? Fixin-se, doncs, que si els impostos fossin del 100%, els ingressos de la gent serien zero i, per tant, el govern recaptaria el 100% de zero. És a dir, zero! El govern no recaptaria res.

I és que la recaptació fiscal és el producte del tipus impositiu (és a dir, el percentatge de la renda que es queda l'estat) multiplicat per la renda dels contribuents. El problema és que la renda o ingrés dels ciutadans depèn dels impostos que paguen: quant més es quedi l'estat, menys incentius té un a treballar o invertir. Per exemple, si els impostos són massa elevats els metges poden decidir no agafar els dos o tres últims pacients, els advocats poden decidir no agafar els dos o tres últims casos o les famílies poden decidir que no paga la pena que el marit o l’esposa treballi si li acaben traient el 90% del sou.

Això vol dir que hi ha d'haver un punt a partir del qual, els augments impositius redueixen tant els incentius a treballar i a invertir que no comporten augments sinó disminucions de recaptació. Aquí és on Laffer, va treure un tovalló de paper i va dibuixar una corba en forma de campana que relacionava els tipus impositius amb la recaptació fiscal. Si els impostos són zero, clarament el govern recaptarà zero. Si els impostos són del 100%, la recaptació també serà zero perquè ningú no treballarà. I si els tipus són entre 0 i 100, la recaptació dibuixarà una corba en forma de muntaña que, començant en zero, primer puja, després arriba al cim i després baixa una altra vegada fins a zero. Els seus amics, impressionats, van exclamar: quina magnífica corba, Laffer! D'allà va néixer el nom: la "Corba de Laffer".

Per als països que tenen impostos inferiors al màxim, un augment de tipus comporta més ingressos per a l'estat, però per als països que ja s'han passat del màxim, un augment d'impostos comporta menys recaptació. És com si estiguéssim conduint un cotxe per la muntanya: si estem abans d'arribar al cim i volem pujar, hem d'anar cap endavant (hem d'apujar impostos), però si ja hem passat el cim i continuem endavant, ens n'anem per a baix. Si volem pujar, hem de retrocedir (o baixar impostos).

La pregunta clau per a Espanya és: els impostos actuals, són tan alts que han sobrepassat el cim? La veritat és que jo no ho sé: no he vist cap estudi economètric seriós que demostri que el sistema impositiu espanyol és abans o després del "cim de Laffer". El que sí que sé és el que deia l'ideari oficial del PP d'abans de les eleccions (http://www.pp.es/nuestras-ideas/economia_51.html). El punt número 5 de la secció d'economia (segurament escrit per Cristobal Montoro, un bon economista, tot sigui dit de passada) explica com una reducció dels impostos fa que la gent tingui més ganes de treballar i invertir, cosa que no genera una reducció de la recaptació sinó tot el contrari. És a dir, abans de l'eleccions el PP creia que els impostos a Espanya eren massa alts i que, per reduir el dèficit, el que s'havia de fer no era pujar impostos sinó baixar-los.

Esclar que després va aparèixer Soraya Sáenz de Santamaría i ens va anunciar (quina sorpresa!) que "el dèficit era molt superior a l'esperat" per la qual cosa el PP es veia obligat (obligat!) a apujar impostos. Com? Si ens creiem el que deia el PP abans de les eleccions, un dèficit major de l'esperat requeriria una recaptació superior a la planificada i, ja que el PP pensava que Espanya es trobava a l'altre costat del cim de Laffer, això requeria no un augment sinó... una disminució encara major dels impostos!

O dit d'una altra manera, una vegada arribat a la Moncloa, Rajoy "no va descobrir" que el dèficit era superior a l'esperat. El que va descobrir és la teoria del PP que prové dels anys d'Aznar i que consisteix a dir que Espanya es troba a l'altre costat del cim de Laffer era una teoria equivocada!

La pregunta és: i com va descobrir això en Rajoy? Jo no he vist cap estudi economètric seriós que porti a canviar d'opinió. Si és així, per què ha apujat els impostos si la seva pròpia teoria diu que això agreujarà tant la crisi que provocarà una reducció de la recaptació i un empitjorament del dèficit espanyol?

Se m'ocorren tres respostes. Una, el PP va mentir durant la campanya electoral: no era veritat que Espanya ja hagi passat el cim de Laffer però no ho van dir per a no espantar als seus votants rics. Dos, el PP ha pujat l'IRPF perquè Arenas no quedi malament de cara a les eleccions andaluses, destrossant de passada l'economia espanyola a canvi d'una mica addicional de poder. Tres, qui mana a Espanya no és el PP sinó la Sergent Merkel. Sigui quina sigui l'explicació, el que queda clar és que el PP ha confirmat el que el PSOE va demostrar durant anys: a Espanya les promeses electorals no serveixen de res i les campanyes són una farsa que no serveix per informar sinó per propagar muntanyes de mentides polítiques.